Im Herbst
Ernst ist der Herbst,
Und wenn die Blätter fallen,
Sinkt auch das Herz
Zu trüben Weh herab.
Still ist die Flur,
Und nach dem Süden wallen
Die Sänger stumm,
Wie nach dem Grab.
Bleich ist der Tag,
Und blasse Nebel schleiern
Die Sonne, die Sonne
Wie die Herzen ein.
Früh kommt die Nacht:
Denn alle Kräfte feiern
Und tief verschlossen
Ruht das Sein.
Sanft wird der Mensch,
Er sieht die Sonne sinken,
Er ahnt, er ahnt des Lebens
Wie des Jahres Schluß.
Feucht wird das Aug’,
Doch in der Träne blinken
Entströmt des Herzens
Seligster Erguß.
En la tardor
La tardor és rigorosa,
i quan cauen les fulles,
també s’enfonsa el cor
en un dolorosa tristor.
El riu està tranquil,
i els cantaires caminen
silenciosos cap el sud,
com darrera la tomba.
El dia és pàl·lid,
i una boira esblaimada
estén un vel davant del sol,
i també davant del cor.
La nit arriba aviat;
llavors folguen totes les forces,
i tancat profundament
l’ésser reposa.
L’home s’amoroseix,
veu com es pon el sol,
i aspira, aspira la vida
com un final d’any.
Els ulls s’humitegen,
però brilla en les llàgrimes
la font més sagrada
que flueix del cor.
(Lied per a cor mixt a capella, Op. 104/5, Thun, estiu 1886)