Vineta
Aus des Meeres tiefem, tiefem Grunde
Klingen Abendglocken dumpf und matt,
Uns zu geben wunderbare Kunde
Von der schönen alten Wunderstadt.
In de Fluten Schoß hinabgesunken,
Blieben unten ihre Trümmer stehn.
Ihre Zinnen laßen goldne Funken
Widerscheinend auf dem Spiegel sehn.
Und der Schiffer, der den Zauberschimmer
Einmal sah im hellen Abendrot,
Nach derselben Stelle schifft er immer,
Ob auch ringsumher die Klippe droht.
Aus des Herzens tiefem, tiefem Grunde
Klingst es mir wie Glocken dumpf und matt;
Ach, sie geben wunderbare Kunde
Von der Liebe, die geliebt es hat.
Eine schöne Welt ist da versunken,
Ihre Trümmer blieben unten stehn,
Laßen sich als goldne Himmelsfunken
Oft im Spiegel meiner Träume sehn.
Und dann möcht’ ich tauchen in die Tiefen,
Mich versenken in den Widerschein,
Und mir ist, als ob mich Engel riefen
In die alte Wunderstadt hinein.
Vineta
Des del més profund, profund del mar
sonen, sordes i dèbils, campanes vespertines,
per anunciar-nos meravellosament
la bella i antiga ciutat encantada.
Enfonsada en la sina del corrent,
quedaren dempeus els seus campanars.
I els seus merlets deixen escapar
guspires daurades que brillen emmirallades.
Des que en un clar capvespre rogent
el mariner veié la seva màgica resplendor,
navega sempre cap el mateix indret,
malgrat els esculls que l’amenacen al voltant.
En el més profund, profund del meu cor,
ressoneu com sordes i dèbils campanades.
Ai! Anuncien meravellosament
l’amor que hi ha viscut.
Hi ha un món molt bell enfonsat,
però queden dempeus les seves torres,
i brillen sovint com guspires divines
emmirallades en els meus somnis.
I llavors voldria capbussar-me en la fondària,
enfonsar-me en el seu emmirallament,
i sento com si els àngels em cridessin
cap a l’antiga ciutat encantada.
(Lied per a cor a sis veus –sopranos, contralts I i II, tenors, baixos I i II– a cappella, Op. 42/2, Hamburg, abril 1860)