Manuel Capdevila i Font
musicògraf
SIgnaturaMC 500
  • Obra: Wenn die Klänge nahn, Op. 113/7
  • Compositor: Johannes Brahms
  • Poeta: Joseph von Eichendorff
  • Poema original

    Wenn die Klänge nahn

    Wenn die Klänge nahn und fliehen
    In den Wogen süßer Lust,
    Ach! Nach tiefern Melodien
    Sehnt sich einsam oft die Brust.

    Wenn auf Bergen blüht die Frühe,
    Wieder buntbewegt die Straßen,
    Freut sich alles, wie es glühe,
    Himmelwärts die Erde blühe;
    Einer doch muß tief erblassen,
    Goldne Träume, Sternenlust
    Wollten ewig ihn nicht lassen –
    Sehn sich einsam oft die Brust.

    Und aus solcher Schmerzen Schwellen,
    Was so lange dürstend rang,
    Will ans Licht nun rastlos quellen,
    Stürzend mit den Wasserfällen,
    Himmelstäubend, jubelnd, bang,
    Nach der Ferne sanft zu ziehen,
    Wo so himmlisch Rufen sang
    Ach! nach tiefern Melodien.

    Blüten licht nun Blüten drängen,
    Daß er möcht vor Glanz erblinden;
    In den dunklen Zaubergängen,
    Von den eigenen Gesängen
    Hold gelockt, kann er nicht finden
    Aus dem Labyrinth der Brust.
    Alles, alles wills verkünden
    In den Wogen süßer Lust.

    Doch durch dieses Rauschen wieder
    Hört er heimlich Stimmen ziehen,
    Wie ein Fall verlorner Lieder
    Und er schaut betroffen nieder:
    “Wenn die Klänge nahn und fliehen
    In den Wogen süßer Lust,
    Ach! Nach tiefern Melodien
    Sehnt sich einsam oft die Brust.”

  • Poema en català

    Quan els sons s’apropen

    Quan els sons s’apropen i volen,
    amb ones de dolç delit,
    ai! unes melodies més profundes
    anhela sovint el cor solitari.

    Quan les muntanyes floreixen de matinada,
    i els camins reviuen virolats,
    tot s’encén alegrement
    i la terra floreix ufana;
    algú, però, sospira profundament,
    somnis daurats, d’uns estels delitosos
    que mai no el vulguin abandonar...
    anhela sovint el cor solitari.

    I amb aquest augment de les penes,
    allò que anhelà l’assedegat,
    brollarà ara incansable a la llum,
    precipitant-se en cascades,
    omplint el cel de pols, amb tímida joia,
    per elevar-se suaument cap una llunyania
    on se senten les celestials notes de,
    ai, unes melodies més profundes.

    I el premen ara lluminoses flors
    que el volen encegar amb llur resplendor;
    dolçament captivat
    per les seves pròpies cançons,
    no pot trobar els obscurs camins encantats
    en el laberint del cor.
    Tot, tot es vol fer palès
    amb ones de dolç delit.

    Però enmig d’aquests murmuris
    torna a sentir secretes veus,
    com una cascada de cançons perdudes
    i confós, baixa la mirada:
    “Quan els sons s’apropen i volen,
    amb ones de dolç delit,
    ai! unes melodies més profundes
    anhela sovint el cor solitari.”

  • (Cànon a 3 veus femenines, Op. 113/7, data desconeguda)