Baltasar
És ja prop de mitjanit;
Babilònia dorm silenciosa.
Només a dalt, al palau del rei,
fa bullícia la seva tropa.
Allà dalt, al saló reial,
Baltasar pren el seu sopar.
Els criats, asseguts en brillant rengle,
buiden les copes de vi resplendent.
Dringuen les copes, criden alegres els criats;
i així li agrada a l’intolerant rei.
Les galtes del rei s’encenen amb ardor;
el vi li desperta un agosarament.
I encegat, el valor se l’emporta;
i maleeix a Déu amb paraules blasfemes.
I se’n vanta, insolent, i blasfema brutal;
la trepa de criats l’aplaudeix frenèticament.
El rei crida amb mirada orgullosa;
un criat se’n va de pressa i torna.
Porta sobre el cap moltes joies d’or,
robades del temple de Jehovà.
I el rei agafa amb mà sacrílega
una copa sagrada i l’omple de vi.
I la buida apressat fins l’última gota
i crida molt fort amb la boca escumejant:
Jehovà! Et dedico el meu etern escarni!
Sóc el rei de Babilònia!
Però així que ressona l’horrible frase,
un terror secret s’apodera de l’ànim del rei.
Les rialles estridents paren de sobte;
i a la sala es fa un silenci de mort.
I mireu! mireu! a la paret blanca
apareix com una mà humana.
I escriu i escriu en la paret blanca,
escriu lletres de foc, i desapareix.
El rei seu amb la mirada fixa,
amb trèmols genolls i pàl·lid com la mort.
La trepa de criats està terroritzada,
i seu en silenci, sense fer cap soroll.
Arriben les mags, però cap comprèn
el significat de l’ígnia frase en la paret.
I Baltasar, aquella mateixa nit,
és assassinat pels seus criats.