Das Schifflein
Ein Schifflein ziehet leise
Den Strom hin seine Gleise;
Es schweigen, die drin wandern,
Denn keiner kennt der andern.
Was zieht hier aus dem Felle
Der braune Weidgeselle?
Ein Horn, das sanft erschallet;
Das Ufer widerhallet.
Von seinem Wanderstabe
Schraubt jener Stift und Habe
Und mischt mit Flötentönen
Sich in des Hornes Dröhnen.
Das Mädchen saß so blöde,
Als fehlt’ ihr gar die Rede;
Jetzt stimmt sie mit Gesange
Zu Horn und Flötenklange.
Die Rudrer auch sich regen
Mit taktgemäßen Schlägen;
Das Schiff hinunterflieget
Von Melodie gewieget.
Hart stößt es auf am Strande,
Man trennt sich in die Lande;
“Wann treffen wir uns, Brüder,
La barqueta
Una barqueta segueix suaument
el seu camí pel corrent;
callen els que hi van
car no es coneixien l’un a l’altre.
Què empeny cap aquests paratges
el bronzejat company de la pastura?
Una trompa, que sona dolçament,
i que l’eco fa ressonar en la riba.
Es recolza, jove i afortunat,
en el seu bastó de caminant,
i afegeix tonades de flauta
a les ressonàncies de la trompa.
La noia que seia tan tímida
com si hagués perdut la parla,
ajunta ara els seus cants
als sons de la trompa i la flauta.
Els remers es mouen també
al compàs de la tonada,
i la barca segueix avançant
bressolada per les melodies.
S’apropa fins a la riba
i tots se separen en terra ferma.
“Quan ens tornarem a trobar,