Manuel Capdevila i Font

musicògraf

Schumann, Robert (1810 - 1856)

Die rote Hanne oder Das Weib des Wilddiebes, op. 31/3 (Robert Schumann)

• Obra: Die rote Hanne oder Das Weib des Wilddiebes, op. 31/3
• Compositor: Robert Schumann
• Poeta: Adalbert von Chamisso
• Poeta (VO): Pierre Jean de Béranger
• Poema original
   
  Die rote Hanne oder Das Weib des Wilddiebes
   
  Den Säugling an der Brust, den zweiten
         Der Knaben auf dem Rücken, führt
  Sie an der Hand den Erstgebornen,
         Der fast entkleidet, barfuß friert.
  Den Vater haben sie gefangen,
         Er kühlt im Kerker seinen Mut; 
  Sei, Gott, du mit der roten Hanne!
         Der Wilddieb sitzt in sichrer Hut.
   
  Ich sah sie oft in bessern Tagen,
         Schulmeisters liebes Töchterlein;
  Sie spann und sang und las und nähte,
         Ein herzig Kind und schmuck und fein;
  Beim Sonntagstanz im Kreis der Linden,
         Wie war sie froh und wohlgemut! 
  Sei, Gott, du mit der roten Hanne!
         Der Wilddieb sitzt in sichrer Hut.
   
  Ein junger, hübscher, reicher Pächter
         Versprach ihr einst ein beßres Glück;
  Ihr rotes Haar, das ward verspottet,
         der reiche Freier trat zurück;
  Es kamen andre, gingen wieder;
         Sie hatte ja kein Heiratsgut.
  Sei, Gott, du mit der roten Hanne!
         Der Wilddieb sitzt in sichrer Hut.
   
  Ein Taugenichts war schnell entschlossen:
         ich nehme dich, blond oder rot;
  Drei Büchsen hab ich, weiß die Schliche,
         Der Förster macht mir keine Noth;
  Den Schwarzrock will ich auch bezahlen,
         Des Sprüchlein uns zusammentut.
  Sei, Gott, du mit der roten Hanne!
         Der Wilddieb sitzt in sichrer Hut.
   
  Sie sprach nicht ein; mit sanfter Lockung
         Gebot Natur in ihrer Brust,
  Und dreimal ward allein im Walde
         Sie Mutter unter bittrer Lust;
  Die Kinder treiben und gedeihen,
         ein blühend frisch gesundes Blut.
  Sei, Gott, du mit der roten Hanne!
         Der Wilddieb sitzt in sichrer Hut.
   
  Des treuen Weibes nächt’gen Jammer
         Erhellet noch sein milder Schein;
  Sie lächelt, ihre Kleinen werden
         Schwarzlockig wie der Vater sein;
  Sie lächelt; ach! aus ihrem Lächeln
         Schöpft den Gefangne frischer Mut.
  Sei, Gott, du mit der roten Hanne!
         Der Wilddieb sitzt in sichrer Hut.
• Poema en català
   
  Joanna, la pèl-roja o La dona del caçador furtiu
   
  Amb el nadó al seu pit,
         i el segon fill a l’esquena,
  dóna la mà al fill més gran,
         que tremola, descalç i mig nu.
  Han empresonat el seu pare,
         que refreda el seu valor en la presó.
  Que Déu sigui amb Joanna la pèl-roja!
         El caçador furtiu està ben vigilat.
   
  La veia sovint en dies millors,
         adorable filla d’un mestre d’escola;
  filava, cantava, llegia i cosia.
         una criatura encisadora, maca i bona;
  els diumenges, en els balls sota els til·lers,
         estava contenta i de bon humor.
  Que Déu sigui amb Joanna la pèl-roja!
         El caçador furtiu està ben vigilat.
   
  Un jove arrendatari, ric i elegant,
         li prometé un dia un destí millor;
  però hom feia mofa dels seus cabells roigs,
         i el jove pretendent s’ho repensà;
  en vingueren d’altres, que també marxaren,
         perquè no tenia cap dot.
  Que Déu sigui amb Joanna la pèl-roja!
         El caçador furtiu està ben vigilat.
   
  Un bergant es decidí aviat:
         rossa o roja, jo l’esposaré;
  tinc tres fusells, conec tots els trucs
         i no em preocupa el guardabosc;
  jo pagaré al mossèn,
         perquè ens uneixi amb uns versicles.
  Que Déu sigui amb Joanna la pèl-roja!
         El caçador furtiu està ben vigilat.
   
  Ella no digué que no, la dolça seducció
         de la natura s’ensenyorí del seu pit,
  i per tres vegades, sola en el bosc,
         va ésser mare amb amarga joia.
  Els infants varen créixer i pujar
         amb sang jove, fresca i sana.
  Que Déu sigui amb Joanna la pèl-roja!
         El caçador furtiu està ben vigilat.
   
  Les tenebroses nits de la fidel esposa,
         les il·lumina encara un raig de dolçor;
  ella riu: els seus infants tindran
         els cabells negres com el seu pare;
  ella riu i, ai, amb la seva rialla
         dóna ànim a l’empresonat.
  Que Déu sigui amb Joanna la pèl-roja!
         El caçador furtiu està ben vigilat.

• Chamisso, Adalbert von (1781 - 1838)

• (Lied, Op. 31/3, Leipzig, juliol 1840)
  (El poema original de Pierre Jean Béranger es titula “Jeanne la Rousse ou la femme du Branconnie”)