Manuel Capdevila i Font
musicògraf
SIgnaturaMC 500
  • Obra: Schön Hedwig, op. 106
  • Compositor: Robert Schumann
  • Poeta: Christian Friedrich Hebbel
  • Poema original
     
    Schön Hedwig
     
    Im Kreise der Vasallen sitzt
    Der Ritter, jung und kühn;
    Sein dunkles Feuerauge blitzt,
    Als wollt’ er ziehn zum Kampfe,
    Und seine Wangen glühn.
     
    Ein zartes Mägdelin tritt heran
    Und füllt ihm den Pokal.
    Zurück mit Sitten tritt sie dann;
    Da fällt auf ihre Stirne
    Der klarste Morgenstrahl.
     
    Der Ritter aber faßt sie schnell
    Bei ihren weißen Hand.
    Ihr blaues Auge, frisch und hell,
    Sie schlägt es erst zu Boden,
    Dann hebt sie’s unverwandt.
     
    “Schön Hedwig, die du vor mir stehst,
    Drei Dinge sag’ mir frei:
    Woher du kommst, wohin du gehst,
    Warum du stets mir folgest;
    Das sind der Dinge drei!”
     
    Woher ich komm? Ich komm von Gott,
    So hat man mir gesagt,
    Als ich, verfolgt von Hohn und Spott,
    Nach Vater und nach Mutter
    Mit Tränen einst gefragt.
     
    Wohin ich geh? Nichts treibt mich fort,
    Die Welt is gar zu weit.
    Was tauscht’ ich eitel Ort um Ort?
    Sie ist ja allenthalben
    Voll Lust und Herrlichkeit.
     
    Warum ich folg’, wohin du winkst?
    Ei, sprich, wie könnt’ ich ruhn?
    Ich schenk’ den Wein dir, den du trinkst,
    Ich bat dich drum auf Knieen
    Und möcht’ es ewig tun!
     
    “So frage ich, du blondes Kind,
    Noch um ein viertes dich;
    Dies letzte sag’ mir an geschwind,
    Dann frag’ ich dich nichts weiter,
    Sag, Mägdlein, liebst du mich?”
     
    Im Anfang steht sie starr und stumm,
    Dann schaut sie langsam sich
    Im Kreis der ernsten Gäste um,
    Und faltet ihre Hände
    Und spricht: Ich liebe dich!
     
    Nun aber weiß ich auch, wohin
    Ich gehen muß von hier;
    Wohl ist’s mir klar in meinem Sinn:
    Nachdem ich dies gestanden,
    Ziemt nur der Schleier mir!
     
    “Und wenn du sagst, du kommst von Gott,
    So fühl’ ich, das ist wahr.
    Drum führ’ ich auch, trotz Hohn und Spott,
    Als seine liebste Tochter
    Noch heut dich zum Altar.
     
    Ihr edlen Herrn, ich lud verblümt
    Zu einer Fest euch ein;
    Ihr Ritter, stolz und hochgerühmt,
    So folgt mir zur Kapelle,
    Es soll mein schönstes sein!”
  • Poema en català
     
    La bella Edugivis
     
    Entre el cercle dels vassalls,
    seu el jove i valent cavaller;
    brillen ardents els seus ulls obscurs,
    com si volgués anar al combat,
    i estan enceses les seves galtes.
     
    S’avença una delicada donzella,
    que li omple la copa;
    quan es retira, púdica,
    li cauen sobre el front
    els raigs més clars del matí.
     
    Però el cavaller l’agafa ràpid
    per la seva blanca mà.
    Ella dirigeix primer a terra
    els seus ulls blaus, frescos i brillants,
    i després els aixeca sense parpellejar.
     
    “Bella Eduvigis, que estàs al meu davant,
    digues-me francament tres coses:
    D’on vens, on vas,
    i per què em segueixes sempre:
    aquestes són les tres coses!”
     
    D’on vinc? Vinc de Déu,
    segons em varen dir
    quan, perseguida per les burles i l’escarni,
    vaig preguntar un dia
    pel meu pare i la meva mare.
     
    On vaig? Res no m’empeny,
    el món és massa gran.
    Per què canviar inútilment un lloc per un altre?
    A tot arreu hi ha abundància
    de plaers i esplendor!
     
    Per què et segueixo allà on vols?
    Ai, digues-me, com podria reposar?
    Et vaig demanar agenollada
    de servir-te el vi que beus,
    i ho voldria fer per sempre més!.
     
    “Llavors, rossa criatura,
    et faré una quarta pregunta;
    contesta-la ràpidament
    i ja no et preguntaré res més:
    digues, donzella, m’estimes?”
     
    Primer es queda immòbil i callada,
    després contempla lentament
    el cercle de seriosos convidats,
    ajunta les mans
    i diu: T’estimo!
     
    Ara sé també molt bé
    on haig d’anar des d’ací;
    ho tinc molt clar en la meva ment;
    després d’haver confessat això,
    l’únic que puc fer és prendre els vels!
     
    “Quan has dit que venies de Déu,
    he sentit que era veritat;
    per això, malgrat les burles i els escarnis,
    com a la seva filla més estimada
    et portaré avui mateix a l’altar.
     
    Nobles senyors, us havia convidat
    figuradament a una festa;
    ufanosos i il·lustres cavallers,
    seguiu-me a la capella,
    serà la meva festa més bella!”
  • (Balada per a recitador i piano, Op. 106, Dresden, desembre 1849)