Manuel Capdevila i Font
musicògraf
SIgnaturaMC 500
  • Obra: 1. Mond, meiner Seele Liebling, Op. 104/1-7
  • Compositor: Robert Schumann
  • Poeta: Elisabeth Kulmann
  • Poema original

    1. Mond, meiner Seele Liebling

    Die Dichterin, den 17 Juli 1808 in St.Petersburg
    geboren, verlor frühzeitig ihren Vater un von
    sieben Brüdern sechs, die Letzteren in den
    Schlachten der Jahre 1812-14. Es blieb nur
    die Mutter, die sie mit zärtlicher Liebe bis an
    ihr Ende verehrte. Aus den zahlreichen
    Gedichten an sie, ist das folgende ausgewählt.

    Mond, meiner Seele Liebling,
    Wie schaust du heut’ so blaß?
    Ist eines deiner Kinder,
    O Mond, vielleicht unpaß?

    Kam dein Gemahl, die Sonne,
    Vielleicht dir krank nach Haus?
    Und du trittst aus der Wohnung,
    Weinst deinen Schmerz hier aus?

    Ach guter Mond, ein gleiches
    Geschick befiel auch mich.
    Drin liegt mir krank die Mutter,
    Hat mich nur jetzt um sich!

    So eben schloß ihr Schlummer
    Da Aug’ ein Weilchen zu;
    Da wich, mein Herz zu stärken,
    Vom Ort ich ihrer Ruh’.

    Trost sei mir, Mond, dein Anblick,
    ich leide nicht allein:
    Du bist der Welt Mitherrscher,
    Und kannst nicht stets dich freu’n!

  • Poema en català

    1. Lluna, estimada de la meva ànima

    La poetessa, nascuda el 17 de juliol de 1808 a Sant
    Petersburg, va perdre de petita el seu pare i sis de set
    germans, els últims en la guerra de 1812-14. Només li
    quedà la seva mare, a la qual venerà tota la seva amb un
    amor molt tendre. Dels molts poemes que li dedicà, he
    escollit el següent:

    Lluna, estimada de la meva ànima,
    per què estàs avui tan pàl·lida?
    Potser un dels teus fills,
    oh lluna, s’ha portat malament?

    Potser el teu espòs, el sol,
    ha tornat malalt a casa?
    I tu has sortit de casa teva
    per plorar aquí a fora la teva pena?

    Ai, bona lluna, una cosa semblant
    em passa a mi.
    A dins tinc malalta la mare,
    i només li resto jo!

    Ara mateix el son ha tancat
    una estoneta els seus ulls;
    i m’he retirat, per enfortir el meu cor,
    de l’indret del seu descans.

    El veure’t, lluna, em consola,
    car no sóc sola a sufrir:
    tu que domines tot el món,
    i no pots estar sempre alegre!

  • (Col·lecció de 7 Lieder “en record de la poetessa”, Op. 104/1-7, Düsseldorf, maig 1851)