6. Die letzten Blumen starben
Ein Gedicht voll trüber Todesahnung, wohl
aus ihrem letzten Lebensjahr. Sie hatte neben
ihrer “Hütte” ein kleines Gärtchen, in dem sie
Jahraus, Jahrein, Blumen pflegte. Auch eine
Pappel stand in der Nähe.
Die letzten Blumen starben,
Längst sank die Königin
Der warmen Sommermonde,
Die holde Rose hin!
Du kehre Georgine, erhebst
Nicht mehr dein Haupt!
Selbst meine hohe Pappel
Seh’ ich schon halb entlaubt.
Bin ich doch weder Pappel,
Noch Rose, zart und schlank,
Warum soll ich nicht sinken,
Da selbst die Rose sank?
6. Han mort les darreres flors
Un poema ple de la premonició de la mort, de l’últim
any de la seva vida. Al costat de la seva “cabana” tenia
un petit jardinet, on cultivava flors d’any en any. També
hi havia un àlber molt a prop.
Han mort les darreres flors,
ja fa temps que es va marcir
la reina de les càlides nits de lluna
de l’estiu, la dolça rosa!
Divina dàlia,
no aixeques més el cap!
Àdhuc el meu bell àlber
el veig ja mig desfullat.
Encara que no sóc un àlber,
ni una rosa, esvelta i delicada,
per què no m’haig de marcir
si àdhuc la rosa s’ha marcit?