Manuel Capdevila i Font
musicògraf
SIgnaturaMC 500
  • Obra: 6. Die lezten Blumen starben, Op. 104/1-7
  • Compositor: Robert Schumann
  • Poeta: Elisabeth Kulmann
  • Poema original

    6. Die letzten Blumen starben

    Ein Gedicht voll trüber Todesahnung, wohl
    aus ihrem letzten Lebensjahr. Sie hatte neben
    ihrer “Hütte” ein kleines Gärtchen, in dem sie
    Jahraus, Jahrein, Blumen pflegte. Auch eine
    Pappel stand in der Nähe.

    Die letzten Blumen starben,
    Längst sank die Königin
    Der warmen Sommermonde,
    Die holde Rose hin!

    Du kehre Georgine, erhebst
    Nicht mehr dein Haupt!
    Selbst meine hohe Pappel
    Seh’ ich schon halb entlaubt.

    Bin ich doch weder Pappel,
    Noch Rose, zart und schlank,
    Warum soll ich nicht sinken,
    Da selbst die Rose sank?

  • Poema en català

    6. Han mort les darreres flors

    Un poema ple de la premonició de la mort, de l’últim
    any de la seva vida. Al costat de la seva “cabana” tenia
    un petit jardinet, on cultivava flors d’any en any. També
    hi havia un àlber molt a prop.

    Han mort les darreres flors,
    ja fa temps que es va marcir
    la reina de les càlides nits de lluna
    de l’estiu, la dolça rosa!

    Divina dàlia,
    no aixeques més el cap!
    Àdhuc el meu bell àlber
    el veig ja mig desfullat.

    Encara que no sóc un àlber,
    ni una rosa, esvelta i delicada,
    per què no m’haig de marcir
    si àdhuc la rosa s’ha marcit?

  • (Col·lecció de 7 Lieder “en record de la poetessa”, Op. 104/1-7, Düsseldorf, maig 1851)