Manuel Capdevila i Font
musicògraf
SIgnaturaMC 500

Strauss, Richard (1864 - 1949)

Anbetung, op. 36/4 (Richard Strauss)

  • Obra: Anbetung, op. 36/4
  • Compositor: Richard Strauss
  • Poeta: Friedrich Gottlieb Rückert
  • Poema original
     
    Anbetung
     
    Die Liebste steht mir vor den Gedanken,
           Wie schön, o wie schön! 
    Daß mir betäubt die Sinne wanken,
           Wie schön, o wie schön! 
    Sie hat mit Mienen mci angelächelt,
           Wie hold, o wie hold!
    Daß durch das Herz mit die Strahlen schwanken,
           Wie schön, o wie schön! 
     
    Die hellen Fluren der Rosenwange
           Sie winken zur Kust,
    Und dunkel flattern die Lockenranken,
           Wie schön, o wie schön!
    Des Aug’s Narzissen, wie lieblich,
           Wann sie erwachen im Thau,
    Und wann sie trunken in Schlummer sanken,
           Wie schön, o wie schön! 
     
    Die Palm’ aus Eden, die dich in Träumen
           Wie lange gesucht,
    Hab’ ich gefunden im Wuchs, dem schlanken,
           Wie schön, o wie schön! 
    Der Quell des Lebens, dem ich gedurstet,
           Es hat mich gelabt,
    Als meine Lippen aus deinen tranken,
           Wie schön, o wie schön! 
     
    Dss Geistes Hoffen , der Seele Wähnen,
           Dein Traum, Phantasie,
    Ist hier getreten in Körperschranken,
           Wie schön, o wie schön!
    Des Frühlings Blumen, des Himmels Sterne,
           Du mbringst sie im Kranz
    Mir dar vereinigt, wie soll ich denken?
           Wie schön, o wie schön! 
     
    Die höchste Schönheit halt’ ich in deiner
           Gedrückt an mein Herz; 
    Es muß erliegen, es muß erkranken,
           Wie schön, o wie schön! 
    Du stirbst, o Freimund, und dich zu Grabe
           zu tragen, o sieh’,
    Wie sich die Rosen mit Lilien zanken,
           Wie schön, o wie schön! 
  • Poema en català
     
    Adoració
     
    Porto l’estimada en els meus pensaments,
           què bella, oh què bella!
    que destaroten la meva ment vacil·lant,
           què bella, oh què bella!
    M’ha somrigut de tal manera,
           què dolça, oh què dolça!
    que els seus raigs han fet tremolar el meu cor,
           què bella, oh què bella!
     
    Els camps lluminosos de les seves galtes rosades
           inviten al plaer,
    I onegen obscurs els seus rulls esvelts,
           què bells, oh què bells!
    Què amables els narcisos dels ulls
           quan els desperta la rosada,
    i quan es tanquen embriagats de son,
           què bells, oh què bells!
     
    Les palmes de l’Edén que tant he cercat
           en somnis,
    les he trobades, amb esvelta tija,
           què belles, oh què belles!
    La font de la vida que tant he anhelat
           ha apaivagat la meva set,
    quan els meus llavis han begut dels teus,
           què bells, oh què bells!
     
    Les esperances de l’esperit, els anhels de l’ànima,
           els teus somnis i fantasies,
    s’han vist ara materialitzats,
           què bells, oh què bells!
    Les flors de la primavera, les estrelles del cel,
           me les portes reunides
    en una corona. Com t’ho puc agrair?
           què bella, oh què bella!
     
    La més gran bellesa, la teva, la conservo
           gravada en el meu cor,
    encara que mori, o emmalalteixi,
           què bella, oh què bella!
    Tu mors, boca agosarada, i per a acompanyar-te
           a la tomba, oh mira,
    com es barallen les roses amb les assutzenes,
           què belles, oh què belles!
  • (Lied, Op. 36/4, RSWV 186/4, 24 de març 1898)