De les cançons de la tristesa, I
Igual que el cor, quan aspira
inútilment per una llàgrima
que doni sortida al seu dolor,
trenca la terra, immobilitzada ara
pel gel i pel gebre,
la gelada crosta de l’hivern.
Pels boscos i pels camps, sobre muntanyes i llacs,
brota prolífer el seu vell alè
i verdeja en branques i bardisses,
i enfosqueix el blau del cel,
i tremola en les gotes de rosada
que titil·len damunt de l’herba.
Dolor per aquella que he perdut,
surt ara impetuós i glacial
per confondre’t amb el riu!
Has d’encendre’t amb les llamps dels núvols,
has de florejar amb les violetes boscanes,
i has de florir amb les roses!