Manuel Capdevila i Font

musicògraf

Strauss, Richard (1864 - 1949)

Besinnung, op. AV 306 (Richard Strauss)

• Obra: Besinnung, op. AV 306
• Compositor: Richard Strauss
• Poeta: Hermann Hesse
• Poema original
   
  Besinnung
   
  Götlich ist und ewig der Geist.
  Ihm entegegen, dessen wir Bild und Werkzeug sind,
  Führt unser Weg; unsre innerste Sehnsucht ist:
  Werden wie Er, leuchten in Seinem Licht.
   
  Aber irden und sterblich sind wir geschaffen,
  Träge lastet auf uns Kreaturen die Schwere.
  Hold zwar und mütterlich warm umhegt uns Natur,
   
  Säugt uns Erde, bettet uns Wiege und Grab;
  Doch befriedet Natur uns nicht,
  Ihren Mutterzauber durchstößt
  Des unsterblichen Geistes Funke
  Väterlich, macht zum Manne das Kind,
  Löschst die Unschuld und weckt uns zu Kampf
                                                   und Gewissen.
   
  So zwischen Mutter und Vater,
  So zwischen Leib und Geist
  Zögert der Schöpfung gebrechlichstes Kind,
  Zitterende Seele Mensch, des Leidens fähig
  Wie kein andres Wesen,und fähig des Höchsten:
  Gläubiger, hoffender Liebe.
   
  Schwer ist sein Weg, Sünde und Tod seine Speise,
  Oft verirrt er ins Finstre,oft wär ihm
  Besser, niemals erschaffen zu sein.
  Ewig aber strahlt über ihm seine Sehnsucht,
  Seine Bestimmung: das Licht, der Geist.
  Und wir fühlen: ihn, den Gefährdeten,
  Liebt der Ewige mit besonderer Liebe.
   
  Darum ist uns irrenden Brüdern
  Liebe möglich noch in der Entzweiung,
  Und nicht Richten und Haß,
  Sondern geduldige Liebe,
  Liebendes Dulden führt
  Uns dem heiligen Ziele näher.
• Poema en català
   
  Consciència
   
  Diví i etern és l’esperit.
  Cap a Aquell, del qual som imatge i instrument,
  porta el nostre camí; és el nostre més íntim anhel:
  ser com Ell, en la seva llum.
   
  Però nosaltres estem fets de fang i som mortals,
  pesantor que ens afeixuga a nosaltres, criatures.
  Certament la natura ens envolta d’amables i maternals
                       [atencions:
   
  la terra ens alimenta, i ens ofereix bressol i tomba;
  però la natura no ens acontenta,
  el seu encís maternal el perforen paternalment
  les guspires de l’ànima immortal,
  converteixen en home l’infant,
  esborren la innocència i ens desperten per a la lluita i
                                                   el coneixement.
   
  I així entre la mare i el pare,
  entre el cos i l’ànima,
  vacil·la el fill més fràgil de la creació,
  l’ànima tremolosa de l’home, capaç de sofrir
  com cap altre ésser, i capaç del més gran:
  l’amor fidel i confiat.
   
  Difícil és el seu camí, pecats i mort el seu nodriment,
  sovint es perd en les tenebres, sovint
  preferiria no haver nascut.
  Però sempre lluu damunt d’ell el seu afany,
  el seu destí: la llum, l’ànima.
  I ho sentim: a ell, l’amenaçat,
  estima l’Etern amb especial amor.
   
  Per això l’amor ens és possible
  àdhuc en la desavinença als germans pecadors,
  i no són els jutges i l’odi
  sinó un amor pacient
  i l’amorosa tolerància, el que ens apropa
  a la sagrada meta.

• Hesse, Hermann (1877 - 1962)

• (Fragment d’un Lied per a cor a sis veus i orquestra, AV 306, RSWV 298, Suïssa, 1949)
  (Última obra de Strauss)