Queixa d’un cec
Quan et pregunto a tu, a qui la vida floreix:
oh, digues, digues com s’enrogeix el camp de roselles!
En el vermell camp de roselles com hi criden i riuen:
el meu camí és mort i eterna és la meva nit.
Sovint una greu desgràcia afligeix l’home:
el que ha suportat molt, ja no es desespera més.
Camino insegur pels prats soleiats i clars,
cercant a les palpentes uns rastres que estan enterrats.
Somnio sols, i estiro molt la mà,
voldria agafar a través de la paret obscura,
voldria prendre travessant la regió de les ombres,
les roselles vermelles i la brillant llum daurada.
De temps antics, conec una llum tènue,
en els meus ulls morts es despertà l’enyorança,
i sóc conscient de l’esplendor de la llum.
I del tot desheretat, travesso la nit i el no-res.
Si l’alegria o la pena troben el meu camí,
són mortes les meves malediccions, i també les meves
benediccions.