Manuel Capdevila i Font
musicògraf
SIgnaturaMC 500
  • Obra: Der Spielmann und sein Kind, op. AV 46
  • Compositor: Richard Strauss
  • Poeta: August Heinrich Hoffmann von Fallersleben
  • Poema original
     
    Der Spielmann und sein Kind
     
    Es blitzt und kracht, es saust der Wind–
    Der blinde Spielmann und sein Kind,
    Sie ziehen in die Welt hinein:
    Jenseit des Bergs soll Kirmeßsein.
     
    Und als sie an dem Abhang sind:
    Bleib stehn, mein Vater! ruft das Kind.
    Ihn aber treibt der Sturm voran,
    Da stürzt hinab der arme Mann.
     
    Nun sitzt sie da am Fels allein
    Und jammert in die Welt hinein.
    Sie hält des Vaters kalte Hand,
    Den Blick zum Himmel hingewandt:
     
    O lieber guter Vater du,
    So gingst du ein zur ew’gen Ruh!
    Aus aller deiner Pein und Noth
    Hat dich erlöst ein gäher Tod.
     
    Vor deinen Augen war es Nacht,
    Du sahst nicht mehr der Erde Pracht.
    Du sangst von ihrer Fröhlichkeit
    Und trugst im Herzen Gram und Leid.
     
    Der Mond geht auf, hell ist die Nacht,
    Kein Vogel schreit, kein Eichbaum kracht,
    Des Donners Grollen ist verhallt,
    Kein Blättchen rauscht,es schwigt der Wald.
     
    Ja, Gottes Frieden kam herab:
    Die Welt ist ruhig wie das Grab.
    O schliefe doch mit seinem Schmerz
    Nun endlich auch mein armes Herz!
     
    Zerstrümmert wie die Harfe hier
    Ist Alles, Vater, nun mit dir.
    Ich kann nicht singen mehr um Brot–
    Mein Lied ist nur: o wär ich todt!
  • Poema en català
     
    El joglar i la seva filla
     
    Llampega, trona, i xiula el vent,
    el joglar cec va pel món amb la seva filla;
    a l’altre costat de la muntanya
    s’ha de celebrar una gran festa.
     
    I quan arriben a la falda,
    “detura’t, pare!” crida la filla.
    Però la tempesta l’empeny
    i fa caure el pobre home.
     
    Ara seu tota sola en una roca,
    i es lamenta a tot el món.
    Agafa la glaçada mà del pare,
    amb la mirada dirigida al cel:
     
    “Oh, pare bo i estimat,
    ara has anat cap a l’etern repòs!
    Una mort sobtada t’ha deslliurat
    de totes les teves penes i misèries.
     
    Portaves la nit en els teus ulls,
    i no veies la resplendor de la Terra.
    Cantaves la seva alegria
    però portaves al cor penes i dolors.”
     
    Surt la lluna, la nit s’aclareix,
    cap ocell no canta, ni cruix cap roure,
    s’han extingit els retrunys dels trons,
    no es mou cap fulla, el bosc calla.
     
    Sí, ha arribat la pau de Déu:
    el món està tranquil com una tomba.
    “Oh, si amb la meva pena, s’adormis també
    finalment el meu pobre cor!
     
    Tot està ara, pare, destrossat com la teva arpa.
    No puc tornar a cantar per un tros de pa,
    la meva cançó només diu:
    Oh, si pogués ja ésser morta!”
  • (Lied per a soprano i orquestra, Op. AV 46, RSWV 63, Munic, 15- 28 de febrere 1878)