El joglar i la seva filla
Llampega, trona, i xiula el vent,
el joglar cec va pel món amb la seva filla;
a l’altre costat de la muntanya
s’ha de celebrar una gran festa.
I quan arriben a la falda,
“detura’t, pare!” crida la filla.
Però la tempesta l’empeny
i fa caure el pobre home.
Ara seu tota sola en una roca,
i es lamenta a tot el món.
Agafa la glaçada mà del pare,
amb la mirada dirigida al cel:
“Oh, pare bo i estimat,
ara has anat cap a l’etern repòs!
Una mort sobtada t’ha deslliurat
de totes les teves penes i misèries.
Portaves la nit en els teus ulls,
i no veies la resplendor de la Terra.
Cantaves la seva alegria
però portaves al cor penes i dolors.”
Surt la lluna, la nit s’aclareix,
cap ocell no canta, ni cruix cap roure,
s’han extingit els retrunys dels trons,
no es mou cap fulla, el bosc calla.
Sí, ha arribat la pau de Déu:
el món està tranquil com una tomba.
“Oh, si amb la meva pena, s’adormis també
finalment el meu pobre cor!
Tot està ara, pare, destrossat com la teva arpa.
No puc tornar a cantar per un tros de pa,
la meva cançó només diu:
Oh, si pogués ja ésser morta!”