El Danubi
(Tercines sobre Viena)
Com cantar-te, ciutat molt estimada?
Com contenir el meu cor per a no plorar
davant la teva imatge, tan plena de bellesa?
Veritable dama, apareixes vivificada en moltes
de les maneres tan maternals
com imaginaren els mestres a les Madones:
Immacaulada, com la Pal·las severa
sota el seu casc, o prodigant-te complaent,
tendre com un violí meravellosament dolç;
rostre benevolent, que envia a la llunyania
l’encís dels teus trets, els teus ulls, la teva boca,
transformant-te, però mai consumint-se:
Amb les divinitats aplegades, has superat
des de sempre l’amargor humana
i l’has il·luminada amb el fons daurat
de primaveres, tan plens d’hàlits fabulosos
com en cap altre lloc del món; amb harmonies,
trobades en l´últim pensament.
Incomparable! Recordes com varen
arribar, per a servir-te? Herois, emperadors
i cantaires s’agenollaren davant teu.
Els aixecares amb la lleugera abraçada
del teu mantell. I tots foren teus.
i amb la teva essència, més grans, nobles i savis.
Oh, mantell blau! Honestedat en abundància,
mantinguda pel fermall metàlic del corrent,
sadollada pel brocat verd dels boscos i les vinyes,
sense mai vanagloriar-se dels rics ornaments,
de vells joiells alemanys, recamats amb perles
barroques, que ressonen al seu pas
convertint-se en música, que només aquí pot reeixir:
una música que són les teves llàgrimes i queixes
i aquell somriure que t’envià Déu,
en veure’t a tu mateixa com una bella llegenda;
música, etern esperit sonor de l’ànima,
que manté la teva i la meva en una balança daurada.
Ciutat molt lloada! Qui t’ha contemplat,
se n’ha enamorat. Ets propera i fidel
en qualsevol llunyania als teus fills veritables.
Ells són tu. I encara que de la teva corona
caigués alguna pedra, series seva aternament,
immortal per a ell, i lloada per tots els països...
Accepta, doncs, aquest cor, mare meva estimada!