Manuel Capdevila i Font
musicògraf
SIgnaturaMC 500
  • Obra: Die Donau, op. AV 291
  • Compositor: Richard Strauss
  • Poeta: Josef Weinheber
  • Poema original
     
    Die Donau
    (Terzinen auf Wien)
     
    Wie sing ich dich, du vielgeliebte Stadt?
    Wie bändige ich das Herz, nicht aufzuweinen
    Vor deinem Bild, das soviel Schönheit hat?
     
    Du echte Frau, beseelt verspielt im einen,
    Im andern von so Mütterlicher Art,
    Wie sie die Meister der Madonnen zart;
     
    Du unberührte, wie die Pallas hart
    Im Helm, und anders willig dich verschwendend
    Wie eine wundersüße Geige zart;
     
    Du holdes Antlitz, in die Ferne sendend
    Den Liebreiz deiner Züge, Aug und Mund,
    Im Wandel gleich, doch niemals sich vollenden:
     
    Wie hast du, mit dem Göttlichen im Bund,
    Seit je das menschlich Bittre überwunden
    Und es verklärt von goldnem Hintergrund;
     
    Mit Frühlingen, so märchenhauchentbunden
    Wie nirgends in der Welt; mit Harmonie,
    Die in den letzten Sinn hinabgefunden.
     
    Du Unvergleichliche! Gedenkst du, w i e
    Sie kamen, dir zu dienen? Helden, Kaiser
    Und Sänger senken viel vor dir aufs Knie.
     
    Du nahmst sie auf in deines Mantels leiser
    Umarmung. Und sie alle wurden dein:
    Von d e i n e m Wesen größer, edler, weiser.
     
    O blauer Mantel: Keusches Üppigsein,
    Gehalten von des Stroms metallner Spange,
    Satt vom brokanten Grün aus Wald und Wein,
     
    Mit reichem, niemals prahlendem Behange
    Urdeutscher Kleinode, barock bestickt
    Mit Perlen, die getönt im Übergange
     
    Musik aufzubauern, die nur hier geglückt;
    Musik die deine Träne ist und Klage
    Und jenes Lächeln, das dir Gott geschickt,
     
    Dich selbst zu sehn wie eine schöne Sage;
    Musik, der Seelen ewiger Geisterlaut,
    Der deins uns meines Hält in goldner Waage.
     
    Du vielgepreisne Stadt! Wer dich geschaut,
    Ist dir verfallen. Deinem e c h t e m Sohne
    Bist du in j e d e r Fremde ah und traut.
     
    Er ist ja du. Und bräch aus deiner Krone
    Auch manche Stein: Unendlich bleibst du sein,
    Unsterblich ihm, und allem Leid zum Lohne–
     
    So nimm dies Herz, geliebte Mutter mein!
  • Poema en català
     
    El Danubi
    (Tercines sobre Viena)
     
    Com cantar-te, ciutat molt estimada?
    Com contenir el meu cor per a no plorar
    davant la teva imatge, tan plena de bellesa?
     
    Veritable dama, apareixes vivificada en moltes
    de les maneres tan maternals
    com imaginaren els mestres a les Madones:
     
    Immacaulada, com la Pal·las severa
    sota el seu casc, o prodigant-te complaent,
    tendre com un violí meravellosament dolç;
     
    rostre benevolent, que envia a la llunyania
    l’encís dels teus trets, els teus ulls, la teva boca,
    transformant-te, però mai consumint-se:
     
    Amb les divinitats aplegades, has superat
    des de sempre l’amargor humana
    i l’has il·luminada amb el fons daurat
     
    de primaveres, tan plens d’hàlits fabulosos
    com en cap altre lloc del món; amb harmonies,
    trobades en l´últim pensament.
     
    Incomparable! Recordes com varen
    arribar, per a servir-te? Herois, emperadors
    i cantaires s’agenollaren davant teu.
     
    Els aixecares amb la lleugera abraçada
    del teu mantell. I tots foren teus.
    i amb la teva essència, més grans, nobles i savis.
     
    Oh, mantell blau! Honestedat en abundància,
    mantinguda pel fermall metàlic del corrent,
    sadollada pel brocat verd dels boscos i les vinyes,
     
    sense mai vanagloriar-se dels rics ornaments,
    de vells joiells alemanys, recamats amb perles
    barroques, que ressonen al seu pas
     
    convertint-se en música, que només aquí pot reeixir:
    una música que són les teves llàgrimes i queixes
    i aquell somriure que t’envià Déu,
     
    en veure’t a tu mateixa com una bella llegenda;
    música, etern esperit sonor de l’ànima,
    que manté la teva i la meva en una balança daurada.
     
    Ciutat molt lloada! Qui t’ha contemplat,
    se n’ha enamorat. Ets propera i fidel
    en qualsevol llunyania als teus fills veritables.
     
    Ells són tu. I encara que de la teva corona
    caigués alguna pedra, series seva aternament,
    immortal per a ell, i lloada per tots els països...
     
    Accepta, doncs, aquest cor, mare meva estimada!
  • (Fragment d’un poema simfònic per a gran orquestra, cor i orgue, Op. AV 291, RSWV 284,
    Garmisch i Viena, 1941 - 1942)