L’om de Hirsau
Entre les runes de Hirsau
es balanceja un om;
verdeja ufanós el seu ramatge
més amunt de la façana.
Està profundament arrelat
en el vell monestir:
el protegeix, en lloc de sostre,
el blau del cel.
Perquè l’estretor dels murs
li prengueren aire i sol,
va créixer més i més enlaire,
fins que trobà la llum.
S’aixequen els quatre murs
com si només fossin allà
per a protegir l’atrevit vegetal
que s’enfila cap als núvols.
Quan passejava solitari
per aquella verda vall,
l’om era l’objecte
de tots els meus pensaments.
Quan contemplava les runes,
desolades i silencioses,
el seu despert fullatge
murmurava mogut pel vent.
El vaig veure sovint encendre’s
amb els primers raigs del matí;
i el veia encara il·luminat
quan les ombres envaïen la vall.
En el monestir de Wittenberg
hi havia també un arbre semblant,
que amb les seves gegantines branques,
havia trencat la teulada de l’ermita.
Oh, raig de llum,
penetres en totes les coses!
Oh, esperit del món,
t’eleves cap a l’éter i la llum!