Manuel Capdevila i Font
musicògraf
SIgnaturaMC 500
  • Obra: Die Ulme zu Hirsau, op. 43/3
  • Compositor: Richard Strauss
  • Poeta: Ludwig Uhland
  • Poema original
     
    Die Ulme zu Hirsau
     
    Zu Hirsau in den Trümmern
    Da wiegt ein Ulmenbaum
    Frischgrünend seine Krone
    Hoch überm Giebelsaum.
     
    Er wurzelt tief im Grunde
    Vom alten Klosterbau;
    Er wölbt sich statt des Daches
    Hinaus in Himmelsblau.
     
    Weil des Gemäuers Enge
    Ihm Kuft und Sonne nahm,
    So triebs ihn hoch und höher,
    Bis er zum Lichte kam.
     
    Es ragen die vier Wände,
    Als ob sie nur bestimmt,
    Den kühnen Wuchs zu schirmen,
    Der zu den Wolken klimmt.
     
    Wenn dort im grünen Thale
    Ich einsam mic ergieng,
    Dir Ulme wars, die hehre,
    Woran mein Sinnen hieng.
     
    Wenn in den dumpfen, stummen
    Getrümmer ich gelauscht,
    Da hat ihr reger Wipfel
    Im Windesflug gerauscht.
     
    Ich sah ihn oft erglühen
    Im ersten Morgenstrahl;
    Ich sah ihn noch erleuchtet,
    Wann schattig rings das Thal.
     
    Zu Wittenberg im Kloster
    Wuchs auch ein solcher Strauß
    Und brach mit Riesentästen
    Zum Klausendach hinaus.
     
    O Strahl des Lichts, du dringest
    Hinab in jede Gruft,
    O Geist der Welt, du ringest
    Hinauf in Licht und Luft.
  • Poema en català
     
    L’om de Hirsau
     
    Entre les runes de Hirsau
    es balanceja un om;
    verdeja ufanós el seu ramatge
    més amunt de la façana.
     
    Està profundament arrelat
    en el vell monestir:
    el protegeix, en lloc de sostre,
    el blau del cel.
     
    Perquè l’estretor dels murs
    li prengueren aire i sol,
    va créixer més i més enlaire,
    fins que trobà la llum.
     
    S’aixequen els quatre murs
    com si només fossin allà
    per a protegir l’atrevit vegetal
    que s’enfila cap als núvols.
     
    Quan passejava solitari
    per aquella verda vall,
    l’om era l’objecte
    de tots els meus pensaments.
     
    Quan contemplava les runes,
    desolades i silencioses,
    el seu despert fullatge
    murmurava mogut pel vent.
     
    El vaig veure sovint encendre’s
    amb els primers raigs del matí;
    i el veia encara il·luminat
    quan les ombres envaïen la vall.
     
    En el monestir de Wittenberg
    hi havia també un arbre semblant,
    que amb les seves gegantines branques,
    havia trencat la teulada de l’ermita.
     
    Oh, raig de llum,
    penetres en totes les coses!
    Oh, esperit del món,
    t’eleves cap a l’éter i la llum!
  • (Lied, Op. 43/3, RSWV 196/3, Charlottenburg, 4 de setembre 1899)