Enoch Arden, op. 38 (Richard Strauss)

Manuel Capdevila i Font

musicògraf

Obra: Enoch Arden, op. 38
Compositor: Richard Strauss
Poeta: Alfred Tennyson
Poema original
Enoch Arden

Long lines of cliff breaking have left a chasm;
And in he chasm are foam and yellow sands;
Beyond, red roofs about a narrow wharf
In cluster; then a moulder’d church; and higher
A long street climbs to one tall-tower’d mill;
And high in heaven behind it a grey down
With Danish barrows; and a hazelwood,
By automn nutters haunted, flourishes
Green in a cuplike hollow of the down.

Here on this beach a hundred years ago,
Three children of three houses, Annie Lee,
The prettiest little damsel in the port,
And Philip Ray the miller’s only son,
And Enoch Arden, a rough sailor’s lad
Made orphan by a winter shipwreck, play’d
Among the waste and lumber of the shore,
Hard coils of cordage, swarthy fishing-nets,
Anchors of rusty fluke, and boats updrawn;
And built their castles of dissolving sand
To watch them overflow’d, or following up
And flying the white breaker, daily left
The little footprint daily wash’d away.

A narrow cave ran in beneath the cliff:
In this the children play’d et keeping house.
Enoch was host one day, Philip the next,
While Annie still was mistress; but at times
Enoch hold possession for a week:
“This is my house and this my little wife.
“Mine too” said Philip, “turn and turn about.”
When, if they quarrel’d, Enoch stronger-made
Was master: then would Philip, his blue eyes
All flooded with the helpless wrath of tears,
Shriek out “I hate you, Enoch”, and at this
The little wife would weep for company,
And pray them not to quarrel for her sake,
And say she would be little wife to both.

But when the down of rosy childhood past,
And the new warmth of life’s ascending sun
Was felt by either, either fixt his heart
On that one girl:and Enoch spoke his love,
But Philip loved in silence; and the girl
Seem’d kinder unto Philip than to him;
But she loved Enoch; tho’ she knew it not,
And would if ask’d deny it. Enoch set
A purpose evermore before his eyes,
To hoard all savings to the uttermost,
To purchase his own boat, and make a home
For Annie: and so prosper’d that at last
A luckier or a bolder fischerman,
A carefuller in peril, did not breathe
For leagues along that breaker-beaten coast
Than Enoch. Likewise had he served a year
On board a merchantman, and made himself
Full sailor; and he thrice had pluckd’ a life
From the dread sweep of the down-streaming seas:
Amd all men look’d on him favourably:
And ere he touch’d his one-and-twentieth May
He purchased his own boat, and made a home
For Annie, neat and nestlike, halfway up
The narrow street that chamber’d toward the mill.

Then, on a golden autumn eventide,
The younger people makind holiday
Wirh bag and sack and basket, great and small,
Went nuttingto the hazels.Philip stay’d
(His father lying sick and needing him)
An hour behind; but as he climb’d the hill,
Just where the prone edge of the wood began
To feather toward the hollow, saw the pair,
Enoch and Annie, sitting hand-in-hand,
His large grey eyes and weather-beaten face
All-kindled by a still and sacred fire,
That burn’d as on an altar. Philip look’d,
And in their eyes and faces read his doom;
Then, as their faces drew together, groan’d,
And slipt aside,and like a wounded life
Crept down into the hollows of the wood;
There, while the rest were loud in merrymaking,
Had his dark hour unseen, and rose and past
Bearing a lifelong hunger in his heart.

So these were wed, and merrily rang the bells,
And merrily ran the years, seven happy years,
Seven happy years of health and competence,
And mutual love and honourable toil;
With children, first a daughter. In him woke,
With his first babe’s first cry, the noble wish
To save all earnings to the uttermost,
And give his child a better bringing-up
Than his had been, or hers; a wish renew’d,
When two years after came a boy to be
The rosy idol of her solitudes,
While Enoch was abroad on wrathful seas,
Or often journeying landward; for in truth
Enoch’s white horse, and Enoch’s ocean-spoil
In ocean-smelling osier, and his face,
Rough-redden’d with a thousand winter gales,
Not only to the market-cross were known,
But in the leafy lanes behind the down,
Far as the portal-warding lion-whelp,
And peacock-yewtree of the lonely Hall,
Whose Friday fare was Enoch’s ministering.

Then came a change, as all things human change.
Ten miles to northward of the narrow port
Open’d a larger haven: thither used
Enoch at times to go by land or sea;
And once when there,and clambering on a mast
In harbour, by mischance he slipt and fell:
A limb was broken when they lifted him,
And while he lay recovering there, his wife
Bore him another son, a sickly one:
Another hand crept too across his trade
Taking her bread and theirs: and on him fell,
Altho’ a grave and staid God-fearing man,
Yet lying thus inactive, doubt and gloom.
He seem’d, as in a nightmare to the night,
To see his children leading evermore
Low miserable lives of hand-to-mouth,
And her, he loved, a beggar: then he pray’d
“Save them from this, whatever come so me.”
And while he pray’d, the master of that ship
Enoch had served in, hearing his mischance,
Came, for he knew the man and valued him,
reporting of his vessel China-bound,
And wanting yet a boatswain. Would he go?
There yet were many weeks before he sali’d,
Sail’d from this port. Would Enoch have the place?
And Enoch all at once assented to it,
Rejoicing at that answer to his prayer.

So now that shadow of mischance appear’d
Non graver than as when some little cloud
Cutts off the fiery highway of the sun,
And isles a light in the offing: yet the wife –
When he was done – the children – what to do?
Then Enoch lay long-pondering on his plans;
To sell the boat –and yet he loved her well –
How many a rough sea had he weather’d in her!
He knew her, as a horseman knows his horse –
And yet to sell her – then with what she brought
Buy goods and stores – set Annie forth in trade
With all that seemen needed or their wifes –
So mihgt she keep the house while he was gone
Should he not trade himself out yonder? go
This voyage more that once? yea twice or thrice –
As oft as needed – last, returning rich,
Become the master of a larger craft,
With fuller profits lead an easier life,
Have all his pretty young ones educated,
And pass his days in peace among his own.

Thus Enoch in his heart determined all:
The moving homeward came on Annie pale,
Nursing the sickly babe, her latest-born.
Forward she started with a happy cry,
And laid the feeble infant in his arms;
Whom Enoch took, and handled all his limbs,
Appraised his weight and fondled fatherlike,
But had no heart to break his purposes
To Annie, till the morrow, when he spoke.

The first since Enoch’s golden ring had girt
Her finger, Annie fought against his will:
Yet not with brawling opposition she.
But manifold entreaties, many a tear,
Many a sad kiss by day by night renew’d
(Sure that all evil would come out of it)
Besought him, supplicating, if he cared
For her or his dear children, not to go.
He not for his own self caring but her,
Her and her children, let her plead in vain;
So grieving held his will, and bore it thro’.

For Enoch parted with his old sea-friend,
Bought Annie godds and sotres, and set his hand
To fit their little streetward sitting-room
With self and corner for the goods and stores.
So all day long till Enoch’s last at home,
Shaking their pretty cabin, hammer and axe,
Auger and saw, while Annie seem’d to hear
Her own deatah-scaffold raising, shrill’d and rang,
Till this was ended, and his careful hand, –
The space was narrow, –having order’d all
Almost as neat and close as Nature packs
Her blossom or her seedling, paused; and he,
Who needs would work for Annie to the last,
Ascending tired, heavily slept till morn.

And Enoch faced this morning of farewell
Brightly and boldly. All his Annie’s fears,
Save, as his Annie’s, were a laughter to him.
Yet Enoch as a brave God-fearing man
Bow’d himself down, and in that mystery
Where God-in-manis one with man-in-God,
Pray’d for a blessing on his wife and babes
Whatever came to him: and then he said
“Annie, this voyage by the grace of God
Will bring fair weather yet to all of us.
Keep a clean hearth and a clear fire for me,
For I’ll be back, my girl, before you know it.”
The lightly rocking baby’s cradle “and he
This pretty, puny, weakly little one, –
Nay – for I love him all the better for it –
God bless him, he shall sit upon my knees
And I will tell him tales of foreign parts,
And make him merry, when I come home again.
Come Annie, come, chear up before I go.”

HIn running on thus hopefully she heard,
And almost hoped herself; but when he turn’d
The current of his talk to graves things
In sailor fashion roughly sermonizing
On providence and trust in Heaven, she heard,
Heard and not heard him; as the village girl,
Who sets her pitcher underneath the spring,
Musing on him that used to fill it for her,
Hears and not hears, and let it overflow.

At lenght she spoke “O Enoch, you are wise;
And yet for all your wisdom well know I
That I shall look upon your face no more.”

“Well then”, said Enoch, “I shall look on yours.
Annie, the ship I sail in passes here
(He named the day) get you a seeman’s glass,
Spy out my face, and laugh at all your fears.”

But when the last of those last moments came,
“Annie, my girl, cheer up, be conforted,
Look at the babes, and till I come again,
Keep everything shipshape, for I must go.
And fear no more for me;or if you fear
Cast all your cares on God; that anchor holds.
Is He not yonder in those uttermost
Parts of the morning? If I flee to these
Can I go from Him? and the sea is His,
The sea is his: He made it.”

Enoch rose,
Cast his strong arms about his drooping wife,
And kiss’d his wonder-stricken little ones;
But for the third,the sickly one, who slept
After a night of feverous wakefulness,
When Annie would have raised him, Enoch said
“Wake not him; let him sleep; how should the child
Remember this? and kiss’d him in his cot.
But Annie from for her baby’s forehead clipt
A tiny curl, and gave it: this he kept
Thro’ all his future; but now hastily caught
His bundle, waved his hand, and went his way.

She when the day, that Enoch mention’d, came,
Borrow’d a glass, but all in vain: perhaps
She could not fix the glass to suit her eye;
Perhaps her eye was dim, hand tremulous;
She saw him not: and while he stood on deck
Waving, the moment and the vessel past.

Ev’n tot the last dip of the vanishing sail
She watch’d it, and departed weeping for him;
The, tho’ she mourn’d his absence as his grave,
Set her sad will no less to chime with his,
But throve not in her trade, not being bred
To barter, nor compensating the want
By schrewdness, neither capable of lies,
Noe asking overmuch and taking less,
And still foreboding “what would Enoch say?”
For more than once, in days of difficulty,
And pressure, had she soldher wares for less
Than what she gave in buying what she sould:
She fail’d and sadden’d knowing it; and thus,
Expectant of that news which never came,
Gain’d for her own a scanty sustenance,
And lived a life of silent melancholy.

Now the third child was sickly-born and grew
Yet sicklier, tho’ the mother cared for it
With all a mother’s care; nevertheless,
Wether her business often call’d her from it,
Or thro’ the want of what it needed most,
Or, means to pay the voice who best could tell
What most it needed, –howsoe’ver it was,
After a lingering, –ere she was aware,–
Like the caged bird escaping suddenly,
The little innocent soul flited away.

In that same week when Annie buried it,
Philip’s true heart, which hunger’d for her peace
(Since Enoch left he had not look’d upon her),
Smote him, as having kept aloof so long.
“Surely” said Philip, “I may see her now,
May be some little confort;” therefore went,
Past thro’ the solitary room in front,
Paused for a moment at an inner door,
Then struck it thrice, and, no one opening,
Enter’d; but Annie, seated with her grief,
Fresh from the burial of her little one,
Cared not to look on any human face,
But turn’d her own toward the wall and wept.
Then Philip standing up said faltgeringly
“Annie, I came to ask a favour of you.”

He spoke; the passion in her moan’d reply
“Favour from one so sad and so forlon
As I am!” half abash’d him; yet unask’d,
His bashfulness and tenderness at war,
He set himself beside her, saying to her:

“I came to speak to you of what he wish’d,
Enoch, your husband: I have ever said
You chose the best among us –a strong man:
For where he fixt his heart he set his hand
To do the thing he will’d, and bore it thtro’.
And wherefore did he go this weary way,
And leave you lonely? not to see the world –
For pleasure? – nay, but for the wherewithal
To give his babes a better bringing-up
Than his had been, or yours: that was his wish.
And if he come again, vext will he be
To find the precious morning hours were lost.
And it would vex him even in his grave,
If he could knowhis babes were running wild
Like colts about the waste. So, Annie, now –
Have we not known each other all our lives?
I do beseech you by the love you bear
Him and his children not so say me nay –
For, if you will, when Enoch comes again
Why then he shall repay me – if you will,
Annie – for I am rich and well-to-do.
Now let me put the boy and the girl to school;:
This is the favour that I came to ask.”

Then Annie woth her brows against de wall
Answer’d “I cannot look you in the face;
I seem so foolish and so broken down.
When you came in my sorrow broke me down;
And now I think your kindness breaks me down;
But Enoch lives; that is born in on me;
He will repay you: money can be repaid;
Not kindness such as yours.”

And Philip ask’d
“Then you will let me, Annie?
There she turn’d,
She rose, and fixt her swimming eyes upon him,
And dwelt a moment on his kindly face,
The calling down a blessing on his head
Caught at his hand, and wrung it passionately,
and past into the little garth beyond.
So lifted up in spirit he moved away.

Then Philip put the boy and the girl to school,
And bought them needful books, and everyway,
Liek one who does his duty by his own,
Made himself theirs;and tho’ for Annie’s sake,
Fearing the lazy gossip of the port,
He oft denied his heart his dearest wish,
And seldom crost her threshold, yet he sent
Gifts by the children, garden-herbs and fruit,
The late and early roses from his wall,
Or conies from the down. and now and then,
With some pretext of fineness in the meal
To save the offence of charitable, flour
From his tall mill thata whistled on the waste.

But Philip did not fathom Annies’s mind:
Scarce could the woman whan he came upon her,
Out of full heart and boundless gratitude
Light on a broken word to thank him with.
But Philip was her children’s all-in-all;
From distant corners of the street they ran
To greet his hearty welcome heartily;
Lords of his house and of his mill were they;
Worried his passive ear with petty wrongs
Or pleasures, hung ipon him, play’d with him
And call’d him Father Philip. Philip gain’d
Es Enoch lsot; for Enoch seem’d to them
Uncertain as a vision or a dream,
Faint as a figure seen in early dawn
Down at the far end of an avenue,
Going we know not where: and so ten years,
Since Enoch left his hearth and native land,
Fled forward, and no news of Enoch came.

It chanced one evening Annie’s children long’d
To go with others, nutting to the wood,
And Annie would go with them; then they begg’d
For Father Philip (as they call’d him) too;
Him, like the working bee in blossom-dust,
Blanch’d with his mill, they found; and saying to him
“Come with us, Father Philip” he denied;
But when the children pluck’d him to go,
He laugh’d, and yielded readily to their wish,
For was not Annie with them? and they went.

But after scaling half the weary down,
Just when the prone edge of the wood began
To feather toward the hollow, all her force
Fail’d her; and sighing, “let me rest” she said;
So Philip rested with her well-content;
While all the younger ones with jubilant cries
Broke from their elders, and tumultuously
Down thro’ the whitening hazels made a plunge
To the bottom, and dispersed, and bent or broke
To lithe reluctant boughs to tear away
Their tawny clusters, crying to each other
And calling, here and there, about the wood.

But Philip sitting at her side forgot
Her presence, and remember’d one dark hour
Here in this wood, when like a wounded life
He crept into the shadow: at last he said,
Lifting his honest forehead, “Listen, Annie,
How merry they are down yonder in the wood.
Tied, Annie?” for she did not speak a word.
“Tired?” but her face had fall’n upon her hands;
At which, as with a kind of anger in him,
“The ship was lost!” he said, “the ship was lost!
No more of that! why should you kill yourself
And make them orphans quite?” And Annie said
“I thought not of it: but –I know not why–
Their voices make me feel so solitary.”

Then Philip coming somewhat closer spoke.
“Annie, there is a thing upon my mind,
And it has been upon my mind so long,
That tho’ I know not when it first came there,
I know tat it will out at last. O Annie,
It is beyond all hope, against all chance,
That he who left you ten long years ago
Should still be living;well then – let me speak:
I grieve to see you poor and wanting help:
I cannot help you as I wish to do
Unless – they say that women are so quick –
Perhaps you know what I would have you know –
I wish you for my wife. I fain would prove
A father to your children: I do think
They love me as a father: I am sure
That I love them as if they were mine own;
And I believe, if you were fast my wife,
That after all these sad uncertain years,
We might be still as happy as God grants
To any of His creatures. Think upon it:
For I am well-to-do – no kin, no care,
No burthen, save my care for you and yours:
An d we have known each other all our lives,
And I have loved you longer than you know.”

Then answer’d Annie; tenderly she spoke:
“You have been as God’s good angel in our house.
God bless you for it. God reward you for it,
Philip, with something happier than myself.
Can one love twice? can you be ever loved
As Enoch was? What is it that you ask?”
“I am content” he answer’d “to be loved
A little after En och”. “O” she cried,
Scared as it were, “dear Philip, wait a while:
If Enoch comes – but Enoch will not come –
Yet wait a year, a year is not so long:
Surely I shall be wiser in a year:
O wait a little!” Philip sadly said
“Annie, as I have waited all my life,
I well may wait a little.” “Nay” she cried
“I am bound: you have my promise _ in a year:
Will you not bide your year as I bid mine?”
And Philip answer’d “I will bide my year.”

Here both were mute, till Philip glancing up
Beheld de dead flame of the fallen day
Pass from the Danish barrow overhead;
Then fearing night and chill dor Annie rose,
And sent his voice beneath him thro’ the wood.
Up came the children laden with her spoil;
Then all descended to the port, and there
At Annie’s door he paused and gave his hand,
Saying gently “Annie, when I spke to you,
That was your hour of weakness. I was wrong.
I am always bound to you, but you are free.”
Then Ann ie weeping answer’d “I am bound.”

She spoke; and in one moment as it were,
While yet she went about her household ways,
Ev’n as she dwelt upon his latest words,
That he had loved her longer than she knew,
That autumn into autumn flash’d again,
And there he stood once more before her face,
Claiming her promise. “Is it a year?” she ask’d.
“Yes, if the nuts” he said “be ripe again:
Come out and see.” But she –she put him off–
So much to look to – such a change – a month –
Give her a month – she knew that she was bound –
A month– no more. Then Philip with his eyes
Full of that lifelong hunger, and his voice
Shaking a little like a drunkard’s hand,
“Take your own time, Annie, take your own time.”
And Annie could have wept for pity of him;
And yet she held him on delayingly
With many a scarce-believable excuse,
Trying his truth and his long-sufferance,
Till half-another year slipt away.

By this the lazy gossips of the port,
Abhorrent of a calculation crost,
Began to chafe as at a personal wrong.
Some thought that Philip did but trifle with her;
Some thaat she but held off to draw him on;
And others laugh’d at her and Philip too,
As simple folk that knew not their own minds;
And one, in whom all evil fancies clung
Lilke serpent eggs together, laughingly
Would hint at worse in either. Her own son
Was silent,tho’ he often look’d his wish;
But evermore the daughter prest upon her
To wed the man so dear to all of them
And lift the household out of poverty;
And Philip’s rosy face contracting grew
Careworn and wan; and all these things fell on her
Sharp as reproach.

At last one night it chanced
That Annie could not sleep, but earnestly
Pary’d for a sign “my Enoch is he gone?”
The compass’d round by the blind wall of night
Brook’d not the expectant terror of her heart,
Started from bed, and struck herself a light,
Then desperately seized the holy Book,
Suddenley set it wide to fins a sign ,
Suddenly put her finger on the text,
“Under a palmtree”. That was nothing to her:
No meaning there: she closed the Book and slept:
When lo! Enoch sitting on a height,
Under a palmtree, over him the suin:
“He is gone” she thought, “he is happy, he is singing
Hosanna in the highest: yonder shines
The Sun of Righteousness, and these be the palms
Whereof the happy people strowing cried
“Hosanna in the highest!” Here she woke,
Resolved, sent for him and said widly to him
“There is no reason why we should not wed.”
“Then for God’s sake” he answer’d, “both our sakes,
So you will wed me, let it be at once.”

So these were wed and merrily rang the bells,
Merrily rang the bells and they were wed.
But never merrily beat Annie’s heart.
A footstep seem’d to fall beside her path,
She knew not whence; a whisper on her ear,
She knew not what; nor loved she to be left
Alone at home, nor ventured out alone.
What ail’d her then, that ere she enter’d, often
Her hand dwelt lingeringly on the latch,
Fearing to enter: Philip thought he knew:
Such doubts and fears were common to her state,
Being with child: but when her child was born,
Then her new child was as herself renew’d,
Then the new mother came about her heart,
Then her good Philip was her all-in-all,
And that mysterious instinct wholly died.

And where was Enoch? prosperously sail’d
The ship “Good Fortune”, tho’ at setting forth
The Biscay, roughly riding eastward shook
And almost overwhelm’d her, yet unvext
She slipt across the summer of the world,
Then after a long tumble about the Cape
And frequent interchange of fooul and fair,
She passing thro’ the summer world again,
The breath of heaven came continually
And sent her sweetly by the golden isles,
Till silent in her oriental haven.

There Enoch traded for himself, and bought
Quaint monsters for the market of those tims,
A gilded dragon, also, for the babes.

Less lucky her home-voyage: et first indeed
Thro’ many a fair sea-circle, day by day,
Scarce-rocking, her full-busted figure-head
Stared o’er the ripple feathering from her bows:
Then follow’d calms, and then winds variable,
Then baffling,a long course of them; at last
Storm, such as drove her under moonless heavens
Till hard upon the cry of “breakers” came
The crash of ruin, and the loss of all
But Enoch and two others. Half the night,
Buoy’d upon floating tackle and broken spars,
These drifted stranding on an isle at morn
Rich, but the loneliest in a lonely sea.

No want was there of human sustenance,
Soft fruitage, mighty nuts, and nourishing roots;
Nor save for pity was it hard to take
The helpless llife so wild that it was tame.
There in a seaword-gazing mountain-gorge
They built, and thatch’d with leaves of palm, a hut,
Half hut, half native cavern. So the three,
Set in this Eden of all plenteousness,
Dwelt with eternal summer, ill-content.

For one, the youngest, hardly more than boy,
Hurt in that night of sudden ruin and wreck,
Lay lingering out a three-year’s death-in-life.
They could not leave him. After he was gone,
The two remaining found a fallen stern;
And Enoch’s comrade, careless of himself,
Fire-hollowing this in Indian fashion, fell
Sun-stricken, and that other lived alone.
In those two deaths he read God’s warning “wait”.

The mountain wooded to the peack, the lawns
And winding glades high up like ways to Heaven,
The slender coco’s drooping crown of plumes,
The lightning flash of insect and of bird,
The lustre of the long convolvuluses
Thata coil’d around the stately stems, and ran
Ev’n to the limit of the land, the glows
And glories o fthe broad belt of the world,
All these he saw; but what he fain had seen
He could not see, the kindly human face,
Nor ever hear a kindly voice, but heard
The myriad shriek of wheeling ocean-fowl,
The league-long roller thundering on the reef,
The moving whisper of huge trees that branch’d
And blossom’d in the zenith, or the sweep
Of some precipitous rivulet to the wave,
As down the shore he ranged, or all day long
Sat often in the seaward-gazing gorge,
A shipwreck’d sailor, waiting for a sail:
No sail from day to day, but every day
The sunrise broken into scarlet shafts
Among the palms and ferns and precipices;
The blaze upon the waters to the east;
The blaze upon his island overhead;
The blaze upon the waters to the west;
Then the great stars that globed themselves in Heaven
The hollower-bellowing ocean, and again
The scarlet shafts of sunrise – but not sail.

There often as he watch’d or seem’d to watch,
So still, the golden lizard in him paused,
A phantom made of many phantoms moved
Before him haunting him, or he himself
Moved haunting people, things and places, known
Far in a dark isle beyond the line;
The babes, their babble, Annie, the small house,
The climbing street, the mill, the leafy lanes,
The peacock-yewtree and the lonely Hall,
The horse he drove, the boat he sold, the chill
November dawns and dewy-glooming downs,
The gentle shower, the smell of dying leaves,
And the low moan of leaden-colour’d seas.

Once likewise, in the ringing of his ears,
Tho’ faintly, merrily –far and far away–
He heard the pealing of his parish bells;
Then, tho’ he knew not wherefore, started up
Shuddering, and when the beauteous hateful isle
Return’d upon him, had not his poor heart
Spoken with That, which being everywhere
Lets none, who speaks with Him, seem all alone,
Surely the man had died of solitude.

Thus over Enoch’s early-silvering head
The sunny and rainy seasons came and went
Year after year. His hopes to see his own,
And pace the sacred old familiar fields,
Not yet had perish’d, when his lonely doom
Came suddenly to an end. Another ship
(She wanted water) blown by baffling winds,
Like de Good Fortune, from her destined course,
Stay’d by this isle, not knowing where she lay:
For since the mate had seen at early dawn
Across a break on the mist-wreathen isle
The silent water slipping from his hills,
They sent a crew that landing burst away
In search of stream or fount, and fill’d the shores
With clamour. Downward from his mountain gorge
Stept the long hair’d lonf bearded solitary,
Brown, looking hardly human, strangely clad,
Muttering and mumblilng, idiotlike it seem’d,
With inarticulate rage, and making signs
The knew not waht: and yet he led the way
To where the rivulets of sweet water ran;
And ever as he mingled with the crew,
And heard them talking, his long-bounded tongue
Was loosen’d, till he made them understand;
Whom, when their casks were fill’d they took aboard:
And there the tale he utter’d brokenly,
Scarce credited at first but more and more,
Amazed and melted all who listen’d to it;
And clothes they gave him and free passage home;
But oft he work’d among the rest and shook
His isolation from him. None of these
Came from his county, or could answer him,
If question’d, aught of what he cared to know.
And dull the voyage was with long delays,
The vessel scarce sea-worthy; but evermore
His fancy fled before the lazy wind
Returning, tull beneath a clouded moon
He like a lover down thro’ all his blood
Drew in the dewy meadowy morning-breath
Of England, blown across her ghostly wall;
And that same morning officers and men
Levied a kindly tax upon themselves,
Pitying the lonely man, and gave him it:
The moving up the coast they landed him,
Ev’n in that harbour whence he sail’d before.

There Enoch spoke no word to any one,
But homeward – home – what home? had he a home?
His home, he walk’d. Bright was that afternoon,
Sunny but chill; till drawn thro’ either chasm,
Where either haven open’d on the deeps,
Roll’d a sea-haze ad whelm’d the world in grey;
Cut off the lenght of highway on before,
And left but narrow breadh to left and right
Of wither’d holt or tilth or pasturage.
On the nigh-naked tree the Robin piped
Disconsolate, and thro’ the dripping haze
The dead weightof the dead leaf bore it down
Thicker the drizzle grew, deeper the gloom;
Last, as it seem’d, a great mist-blotted llight
Flared on him, and he came upon he place.

Then down the long street having slowly stolen,
His heart foreshadowing all calamity,
His eyes upon the stones, he reach’d the home
Where Annie lived and loved him, and his babes
In those far-off seven happy years were born;
Bur finding neither light nor murmur there
(A bill of sale gleam’d thro’ the drizzle) crept
Still downward thinking “·dead or dead to me!”

Down to the pool and narrow wharf he went,
Seeking a tavern which of old he knew,
A front of timber-crost antiquity,
So propt, worm-eaten, ruinously old,
He thought it must have gone; but he was gone
Who kept it; and his widow, Mariam Lane,
With daily-dwindling profits held the house;
A haunt of browling seamen once, but now
Stiller, with yet a bed for wandering men.
There Enoch rested silent many days.

But Miriam Lane was good and garrulous,
Nor let him be, but often breaking in,
Told him, with other annals of the port,
Not knowing –Enoch was so brown, so bow’d,
So broken– all the story of his house.
His baby’s death, her growing poverty,
How Philip put her little ones to school,
An d kept them in it, his long woing her,
Her slow consent, and marriage, and the birth
Of Philip’s child: and o’er his countenance
No shadow past, nor motion: any one
Regarding, well had deem’d he felt the tale
Less than the teller: only when she closed
“Enoch, poor man, was cast away and lost”
He, shaking his grey head pathetically,
Repeated muttering “cast away and lost”,
Again in deeper inward whispers “lost!”

Bur Enoch yearn’d to see her face again;
“If I might look on her sweet face again
And know that she is happy.” So the thought
Haunted and harass’d him, and drove him forth,
At evening when the dull November day
Was growing duller twillight, to the hill.
There he set down gazing on all below;
There did a thousand memories roll upon him,
Unspeakable for sadness. By and by
The ruddy square of comfortable light,
Far-blazing from the rear of Philip’s house,
Allured him, as the beacon-blaze allures
The bird of passage, till he madly strikes
Against it, and beats out his weary life.

For Philip’s dwelling fronted on the street,
The latest house to landward; but behind,
With one small gate that open’d on the waste,
Flourish’d a little garden square and wall’d;
And in it throve an ancient evergreen,
A yewtree, and all round it ran a walk
Of shingle, and a walk divided it:
But Enoch shunn’d the middle walk and stole
Up by the wall, behind the yew; and thence
That which he better might have sunn’d if griefs
Like his have worse or better, Enoch saw.

For cups and silver on the burnish’d board
Sparkled and shone; so genial was the hearth;
And on the right hand of thhe hearth he saw
Philip, the slighter suitor of old times,
Stout, rosy, with his babe across his knees;
And o’er her second father stoopt a girl,
A later but a loftier Annie Lee,
Fair-hair’d and tall, and from her lifted hand
Dangled a lenght of ribbon and a ring
To tempt the babe, who rear’d his creasy arrns,
Caught at and ever miss’d it, and they laugh’d:
And on the left hand of the hearth he saw
The mother glancing often toward her babe,
But turning now and then to speak with him,
Her son, who stood beside her tall and strong,
And saying that which pleased him, for he smiled.

Now when the dead can come to life beheld
His wilfe, his wife no mmore, and saw the babe
Hers, yet not his, upon the father’s knee,
And all the warmth, the peace, the happiness,
And his own children tall and beautiful,
And him, that other,reigning in his place,
Lord of his rights and of his children’s love, –
Then he, tho’ Miriam Lane had told him all,
Because things seen are mightier than things heard,
Stagger’d and shook, holding the branch, and fear’d
To send abroad a shrill and terrible cry,
Which in one moment , like the blast of doom,
Wouold shatter all the happiness of the earth.

He therefore turning soflty like a thief,
Left the harsh shingle should grate underfoot,
And feeling all along the garden wall,
lest he should swoon and tumble and he found,
Crept to the gate, and open’d it, and closed,
As lightly as a sick man’s chamber-door,
Behind him, and came out upon the waste.

And here he would have knelt, but that his knees
Were feeble, so that falling prone he dug
His fingers into the wet earth, and pray’d.

“Too hard to bear! Why tid they take me thence?
O God Alighty, blessed Saviour, Thou
That didst uphold me on my lonely isle,
Uphold me, Father, in my loneliness
A little longer! aid me, give me strenght
Not to tell her, never to let her know.
Help me not to break in upon her peace.
My children too! must I not speak to these?
They know me not. I should betray myself.
Never: no father’s kiss for me – the girl
So like her mother, and the boy, my son.”

There speech and thought and nature fail’d a little,
And he lay tranced; but when he rose and paced
Back toward his solitary home again,
All down the long and narrow street he went
Beating it in upon his weary brain,
As tho’ it were burthen of a song,
“Not to tell her, never to let her know.”

He was not all unhappy. His resolve
Upbore him, and firm faith, and evermore
Prayer from a living source within the will,
And beating up thro’ all the bitter world,
Like fountains of sweet water in the sea,
Kept him a living sooul. “This miller’s wife”
He said to Miriam “that you told me of,
Has she no fear that her first husband lives?”
“Aye, ay, poor soul!” said Miriam, “fear enough!
If you could tell her you had seem him dead,
Why, that would be her comfort;” and he thought
“After the Lord has call’d me she shall know,
I wait His time”; and Enoch set himself
Scorning an alms, to work whereby to live.
Almost to all tings could he turn his hand.
Cooper he was and carpenter, and wrought
To make the boatmen fishing-nets, or help’d
At lading and unlading the tall barks,
That brought the stinted commerce of those days;
Thus earn’d a scanty living for himself:
Yet since he did but labour dor himself,
Work without hope, there was not lifen in it
Whereby the man could live;and as the year
Roll’d itself round again to meet the day
When Enoch had return’d, a languor came
Upon him, gentle sickness, gradually
Weakening the man,till he could do no more,
But kept the house, his chair, and last bed.
And Enoch bore his weakness cheerfully.
For sure no gladlier does the stranded wreck
See thro’ the grey skirts of a lifting squall
The boat that bears the hope of life approach
To save the life despair’d, than he saw
Death dawning on him, and the close of all.

For thro’ that dawning gleam’d a kindlier hope
On Enoch thinking “after I am gone,
Then may she learnI loved her to the last.”
He call’d aloud for Miriam Lane and said,
“Woman, I have a secret – only swear,
Before I tell you – swear upon the book
Not to reveal it, till you see me dead.”
“Dead” clamour’d the good woman, “hear him talk!
I warrant, man, that we shall bring you round.”
“Swear” added Enoch sternly “on the book.”
And on the book, half-frighted, Miriam swore.
Then Enoch rolling his grey eyes upon her,
“Did you know Enoch Arden of this town?”
“Know him” she said “I knew him far away.
Aye, aye, I mind him coming down the street;
Held his head high, and cared for no man, he.”
Slowly, and sadly Enoch answer’d her:
“His head is low and no man cares for him.
I think I have not three days more to live;
I am the man”, at which the woman gave
A half-incredulous half-hysterical cry.
“You Arden, you! nay, –sure he was a foot
Higher than you be.” Enoch said again,
“My God has bow’d me down to what I am;
My grief and solitude have broken me;
Nevertheless, know you that I am he
Wo married –but that name has twice been changed –
I married her who married Philip Ray.
Sit, listen.” Then he told her of is voyage,
His wreck, his lonely life, his coming back,
His gazing in on Annie, his resolve,
And how he kept it. As the women heard,
Fast flow’d the current of her easy tears,
While in her heart she yearn’d incessantly
To rush abroad all roound the little haven,
Proclaiming Enoch Arden and his woes,
But awed and promise-bounden she forbore,
Saying only “See your bairns before you go!
Eh, let me fetch ‘em, Arden”, and arose
Eager to bring them down, for Enoch hung
A moment oon her words, but hen replied.

“Woman, disturb me not now at the last,
But let me hold my purpose till I die.
Sit down again. Mark me and understand,
While I have power to speak. I charge you now,
When you shall see her, tell her that I died
Blessing her, praying for her, loving her;
Save for the bar between us, loving her
As when she laid her head beside my own.
And tell my daughter Annie, whom I saw
So like the mother, that my latest breath
Was spent on blessingher and praying for her.
And tell my son that I died blessing him.
And say to Philip that I best him too;
He never meant us any thing but good.
But if my children care to see me dead,
Who hardly knew me living, let them come,
I am their father; but she must not come,
For my dead face would vex her after-llife.
And now there is but one of all my blood,
Who will embrace me in the world-to-be:
This hair is this:she cut it off and gave it,
And I have bornes it with me all these years,
And thought to bear it with me to the grave;
But now my mind is changed, for I shall see him,
My babe in bliss; wherefore when I am gone,
Take, give her this, for it may comfort her:
It will moreover be a token to her,
That I am he.”

He ceas’d and Miriam Lane
Made such a v oluble answer promising all,
That once again he roll’d his eyes upon her
Repeating all he wish’d, and once again
She promised.

Then the third night after this,
While Enoch slumber’d motionless and pale,
And Miriam watch’d and dozed at intervals,
There came so louod a calling of the sea,
That all the houses in the haven rang.
He woke, he rose, he spread his arms abroad
Crying with a loud voice “a sail! a sail!
I am saved!;” and so fell back and spoke no more.

So past the strong heroic soul away.
And when they buried him the little port
Had seldom seen a costlied funeral.
Poema en català
Enoch Arden

Llargues línies trencant el penya-segat han format un abisme;
i en l’abisme hi ha escuma i groguenca sorra;
més enllà, un grup de teulades vermelles al voltant d’un moll
estret; després, una església mig enrunada; i més amunt
un llarg carrer puja fins a l’alta torre d’un molí;
darrera d’ell el cel, i un gris tossal
amb túmuls danesos; i un bosc d’avellaners,
ple d’avellanes tardorenques, floreix
verdós en un clot del tossal.

Cent anys enrera en aquesta platja
tres infants de tres famílies, Annie Lee,
la més bella joveneta del port,
Philip Ray, l’únic fill del moliner,
i Enoch Arden, el noi d’un tosc mariner
convertit en orfe per un naufragi d’hivern,
jugaven entre les deixalles i el trastam de la platja,
rotlles d’aspre corda, xarxes ennegrides,
àncores de puntes rovellades, i barques varades;
i construïen efímers castells de sorra
per veure com se’ls emportava el mar, o seguien
el vaivé de les blanques ones que netejaven cada dia
les petites petjades que cada dia hi deixaven.

Al peu del penya-segat hi havia una angosta cova:
ells hi jugaven com si fos una casa.
Enoch era l’amfitrió un dia, i Philip el següent,
mentre Annie era sempre la mestressa; però de vegades
Enoch volia ser-ho tota una setmana:
“Aquesta és la meva casa i aquesta és la meva jove esposa.”
“També la meva”, deia Philip, “ara em toca a mi”.
Si es barallaven, Enoch, més fort, guanyava:
llavors Philip, amb els seus ulls blaus
invadits per les inútils llàgrimes de la ira,
cridava: “T’odio, Enoch”, i llavors
la jove esposa s’unia als plors,
i els pregava que no es barallessin per culpa seva,
que ella seria l’esposa d’ambdós.

Però quan passà l’època daurada de l’infància,
i la nova escalfor del sol ixent de la vida
es feu sentir en ells, ambdós fixaren llurs cors
en aquella única noia; i Enoch declarà el seu amor,
mentre Philip estimava en silenci; i la noia
semblava més amable amb Philip que amb ell;
però ella estimava Enoch, encara que no ho sabia
i no ho hauria mai admès.
Enoch es proposà fermament
d’acumular tots els estalvis que pogués,
per a comprar la seva pròpia barca i oferir una llar
a Annie: i prosperà tant que al final
cap pescador més sortós o més valent,
o més caut en el perill, alenava al llarg
de moltes milles d’aquella costa atacada per les ones,
que Enoch. A més a més havia servit durant un any
en un vell mercant, i s’havia convertit
en un bon mariner; i per tres vegades havia salvat
una vida dels terribles corrents del mar;
i tothom se’l mirava amb simpatia;
i abans d’arribar al seu vint-i-un maig
comprà la seva pròpia barca i arreglà una casa
per a Annie, neta i acollidora, a mig camí
de l’estret carrer que pujava fins al molí.

Llavors, un daurat capvespre de tardor,
el jovent organitzà una excursió,
amb bosses, motxilles i cistells, de totes mides,
per a recollir avellanes. Philip s’entrigà
(car el seu pare, malalt, el necessitava)
una hora; i quan pujava pel turó,
justament on el marge inclinat del bosc comença
a ondular-se cap al clot, veié la parella,
Enoch i Annie, asseguts agafats de la mà,
amb els seus ulls grisos i la seva faç colrada pel mar
suavitzada per un foc tranquil i sagrat,
que cremava com en un altar. Philip se’ls mirà
i en llurs ulls i en llurs cares llegí el seu destí;
i llavors, quan les cares s’ajuntaren,
s’apartà remugant, i amb la vida destroçada
baixà cap a les fondalades del bosc;
i allà, mentre els dos altres expressaven sorollosament la seva joia
amagà el seu malhumor, s’aixecà i se’n anà
portant per sempre més l’insatisfacció en el seu cor.

Es casaren, i repicaren alegres les campanes,
i alegres passaren els anys, set feliços anys;
set feliços anys de salut i harmonia,
d’amor compartit i de treball ben fet;
amb infants, el primer una nena. El primer plor
d’aquest primer infant despertà en ell el noble desig
d’estalviar el màxim del que guanyava
per donar a la seva filla una millor educació
que la que ell havia tingut, o ella; un desig renovat
quan dos anys després arribà un nen
que es convertí en l’ídol rosat de les solituds d’ella
quan Enoch era lluny en la mar irada,
o viatjant pel país; car en realitat
el cavall blanc d’Enoch i el seu cistell
espatllat per l’oceà, i la seva faç durament enrojolada
per milers de tempestes hivernenques,
eren coneguts no solament en els principals mercats,
sinó també en els frondosos camins darrera el tossal,
fins al petit lleó que guarda el portal
i els orgullosos teixos del solitari casal,
on Enoch era responsable de les sessions dels divendres.

Arribà després un canvi, com canvia tot el que és humà.
Deu milles al nord del petit port
n’hi havia un de molt més gran; de vegades
Enoch hi anava, per mar o per terra;
i una vegada que hi era, tot pujant a un pal
del port, tingué la desgràcia de relliscar i caure;
quan l’aixecaren, tenia una cama trencada;
i mentre era allà recuperant-se, la seva esposa
infantà un altre fill, un de malaltís;
una altra mà s’interposà en els seus negocis
prenent el pa dels seus; i s’apoderaren d’ell,
tot i essent un homes seriós i temerós de Déu,
en jeure ací inactiu, dubtes i melangia.
Com en un malson nocturn, li semblà
veure els seus infants vivint sempre més
una vida miserable i plena de penúries,
i la seva estimada, mendicant; llavors pregà
“Salva’ls d’això, em passi a mi el que sigui.”
I mentre pregava, el patró del vaixell
on ell havia servit, enterat de la seva mala sort,
vingué, car el coneixia i l’apreciava, per a explicar-li
que el seu vaixell havia d’anar a la Xina, i li faltava
encara el contramestre. L’interessava?
Encara faltaven algunes setmanes per al viatge,
i salparia d’aquell port. Volia Enoch la plaça?
I Enoch ho acceptà tot seguit, content
de que la seva pregària hagués estat escoltada.

I així l’ombra de la desgràcia semblava ara
no ésser més greu que quan un petit núvol
tapa la cursa flamejant del sol, i les illes
són una llum en la llunyania; però de l’esposa
i dels fills... què en faria quan ell fos fora?
I Enoch jeia reflexionant en els seus plans;
vendre la barca... però se l’estimava tant!...
quàntes tempestes hi havia viscut!...
La coneixia com un genet coneix el seu cavall...
i amb tot, vendre-la...i amb el que guanyés
comprar articles i provisions... i deixar Annie ben proveïda
de tot el que necessiten els mariners o llurs mullers...
I així ella podria conservar la casa mentre ell fos fora...
i per què no mirar encara més enllà? Fer aquest viatge
més d’una vegada, sí, dues o tres...
les que fos necessari... i al final tornar ric,
convertir-se en el patró d’un gran vaixell,
amb bons guanys i una vida més fàcil,
educar bé tots els seus fills
i passar la vida tranquil·lament entre els seus.

I així Enoch ho tingué tot decidit:
I tornà a casa on trobà Annnie pàl·lida,
bressolant l’infant malalt, l’últim nascut.
Ella el rebé amb un crit de joia,
i posà la dèbil criatura en els seus braços:
Enoch la rebé, tocant tots els seus membres,
el sospesà i l’acaronà com un bon pare,
i no tingué valor per explicar la seva decisió
a Annie, fins l’endemà, en que li parlà.

I llavors per primera vegada des de que l’anell d’or d’Enoch
era al seu dit, Anne s’enfrontà a la seva voluntat:
Però no amb una oposició desafiant,
sinó amb variades súpliques, amb més d’una llàgrima,
i, amb més d’un trist bes de dia, renovat a la nit
(segura que només podien sortir-ne que desgràcies)
li pregà, suplicant, que si l’estimava a ella,
a ella i als seus fills, no se n’anés.
Però ell, preocupant-se per ella i pels seus fills
més que per ell mateix, no li feu cap cas;
encara que afligit, mantingué la seva voluntat i la portà a terme.

Abans que Enoch marxés amb el seu antic amic del mar,
comprà per a Annie articles i provisions, i l’ajudà
a organitzar una petita botiga que donava al carrer
amb prestatges i raconeres per a posar els articles i les provisions
I així cada dia fins l’últim que Enoch passà a casa.
fent tremolar la bella cambra, el martell i la destral,
la barrina i la serra, mentre a Annie li semblava sentir aixecar
el cadafalc de la seva pròpia mort, colpejaren i grinyolaren,
fins que s’acabà, i les seves curoses mans,
que havien ordenat el poc espai de que disposaven
amb quasi tant d’ordre i detall com la natura ordena
les seves flors i les seves plantes, descansaren;
i després d’haver treballat per a Annie fins l’últim moment,
es sentí cansat i dormí profundament fins al matí.

I Enoch s’enfrontà amb aquest matí del comiat
content i valent. Tots els temors d’Annie,
tot i tractar-se d’Annie, el feien riure.
Però Enoch era un bon home temerós de Déu
i s’agenollà, i en aquell moment misteriós
en que Déu i l’home es fonen en un,
pregà per la felicitat de la seva muller i els seus fills,
passés el que li passés a n’ell; i digué:
“Annie, per la gràcia de Déu, aquest viatge
ens portarà bons temps a tots nosaltres.
Conserva pur el cor i un bon foc per a mi,
perquè hauré tornat, estimada, abans no te n’adonis.”
I gronxant dolçament el bressol del petit, “i a ell,
aquest bell, dèbil i delicat infant
al qual m’estimo més precisament per això,
que Déu el beneeïxi, seurà sobre els meus genolls
i li explicaré històries de paísos llunyans,
i el faré riure, quan torni a casa.
Apa, Annie, vine i alegra’t abans no me’n vagi.”

Sentint-lo parlar així tan confiadament,
quasi confià ella mateixa; però quan ell canvià
el to de la seva conversa cap a temes més seriosos,
parlant rudament com ho fan els mariners,
de la providència i la confiança en el cel, ella l’escoltava,
l’escoltava però no el sentia; com la camperola
que posa el seu càntir sota la font,
pensant en aquell que acostumava a omplir-lo per a ella,
sent i no sent, i deixa que vessi.

Al final digué: “Oh Enoch, tu ets prudent,
i amb tot, malgrat la teva prudència, sé molt bé
que no tornaré a veure més la teva faç.”

“Molt bé”, digué Enoch, “llavors jo contemplaré la teva.
Annie, el meu vaixell passará per aquí
(li digué el dia); pren una ullera de llarga vista,
cerca la meva faç i riu-te de tots els temors.”

Però quan arribà el darrer instant, li digué:
“Annie, estimada, anima’t, consola’t,
mira els infants, i fins que jo torni,
conserva-ho tot ordenat, perquè me n’haig d’anar.
I no temis per mi; i si tems,
confia a Déu tots els teus temors, és una àncora ferma.
No està Ell també en les parts més llunyanes
del món? I si jo vaig cap allà,
no puc sortir d’Ell! I el mar és seu,
el amor és seu: és Ell qui el va fer.”

Enoch s’aixecà,
passà els ses braços vigorosos al voltant de la seva
decaiguda muller, i besà els seus infants meravellats;
però el tercer, el malaltís, que dormia
després d’una nit de febril vigília,
quan Annie l’anava a aixecar, Enoch digué:
“No el despertis, deixa’l dormir, com vols que l’infant
se’n recordi?” I el besà en el seu bressol.
I Annie tallà un rull diminut del front del nen
i li donà; ell el guardaria tota la vida;
però ara agafà apressat el seu fardell,
saludà amb la mà, i se n’anà.

Quan arribà el dia que Enoch li havia dit,
demanà una ullera, però fou inútil; potser
no sapigué ajustar-la als seus ulls;
potser la seva visió era dèbil, o la seva mà tremolosa;
no el pogué veure; i mentre ell la saludava des de la coberta,
el moment i el vaixell havien passat.

Fins l’última visió de la vela que s’allunyava,
la contemplà, i acabà plorant per ell; i llavors,
malgrat quue lamentava més que mai la seva absència,
procurà que la seva entristida voluntat s’acomodés a la d’ell;
però no guanyà gaire en els negocis, no havent estat
educada per als intercanvis, i no sabent compensar el desig
amb l’astúcia, i essent incapaç de mentir,
no demanant de més i prenent de menys,
i sempre pensant “què diria Enoch?”
Més d’una vegada en dies de dificultats
i necessitats, vengué mercaderies
a un preu més baix del que tenien quan les comprà;
s’equivocava i s’entristia quan se’n adonava;
i així, esperant unes notícies que mai no arribaven,
es guanyà una escasa subsistència,
visquent una vida de silenciosa melangia.

El tercer infant, que havia nascut delicat, creixé
encara més malaltís, i la mare en tenia cura
com només pot fer-ho una mare; però amb tot,
sigui perquè la botiga l’allunyava sovint d’ell,
o per la falta del que ell més necessitava,
o dels mitjans per pagar la veu que millor li podia dir
què era el que més necessitava, fos el que fos,
després d’una malaltia, i abans que ella se n’adonés,
com un ocell engaviat que s’escapa sobtadament,
la petita ànima innocent s’envolà.

Aquella mateixa setmana en que Annie l’enterrà,
el cor fidel de Philip que anhelava la pau d’ella
(des que Enoch havia marxat, no l’havia visitat), sentí
remordiments, per haver-se mantingut tant de temps apartat.
“Segurament”·, es digué Philip, “ara la podré veure,
i podré consolar-la una mica”; i hi anà,
travessà la solitària cambra del davant,
s’aturà un moment davant d’una porta interior,
i després picà tres vegades, i en no obtenir cap resposta,
entrà; però Annie, asseguda amb la seva aflicció,
acabava d’arribar de l’enterrament del seu petit,
i no volia veure a ningú,
sinó que es tornà plorant cap a la paret.
I llavors Philip, allà dret, li digué vacil·lant:
“Annie, he vingut a demanar-te un favor.”

La passió en la seva plorosa resposta
“Favors d’una persona tan trista i desesperada
com jo?” quasi l’avergonyiren; però sense pensar-s’ho,
lluitant amb tendresa contra la seva timidesa,
es col·locà al seu costat, i li digué:

“He vingut per parlar-te del que ell volia,
Enoch, el teu marit: sempre he dit
que vares triar el millor entre nosaltres... un home fort;
on posava el seu cor, posava la seva mà
per a fer el que volia, i ho aconseguia.
I per què emprengué el seu fatigant camí
deixant-te a tu sola? No per a veure món...
per plaer?... no, sinó a la recerca del necessari
per donar als seus fills una millor educació que la que ell
o tu havíeu rebut; aquest era el seu desig.
I si mai torna, se sentirà decepcionat si troba
que s’han perdut les hores valuoses de la seva joventut.
I encara se sentiria més decepcionat en la tomba,
si podés saber que els seus fills corrien salvatges
com poltres indòmits. Per això, Annie, ara...
no ens hem conegut tota la vida?
T’imploro per l’amor que els hi tens, a ell
i als teus fills, de no dir-me que no...
Perquè, si tu vols, quan Enoch torni
m’ho podrà reemborsar... si tu vols,
Annie,... perquè sóc ric i acabalat.
Deixa’m enviar el noi i la noia a l’escola:
aquest és el favor que he vingut a demanar-te.”

Llavors Annie, amb el front recolzat a la paret,
li contestà: “No et puc mirar a la cara;
em sento tan estúpida i desfeta!
Quan has entrat em desfeia la meva pena;
i ara penso que és la teva amabilitat el que em desfà;
però Enoch viu, n’estic convençuda,
i et reemborsarà; els diners es poden tornar,
però no una amabilitat com la teva.”

I Philip preguntà:
“Llavors em deixes, Annie?”
I ella es tombà,
s’aixecà i fixà en ell els seus ulls inundats,
i els deturà una estona en la seva amable faç,
i invocant una benedicció damunt del seu cap
li agafà la mà i li estrenyé apassionadament,
i es retirà al petit pati del darrera.
Ell se n’anà amb l’ànim molt reconfortat.

Llavors Philip envià el noi i la noia a l’escola,
i els hi comprà els llibres necessaris, i en tot deure
que hom compleix amb els propis fills,
complí amb ells; i per a la seguritat d’Annie,
tement les fàcils murmuracions del port,
denegà sovint al seu cor el seu desig més fervent,
i molt rarament anava a casa seva, encara que sovint
li enviava presents a través dels fills, herbes del jardí i fruita,
les primeres i les últimes roses dels seus rosers,
o conills del tossal, i de tant en tant,
amb l’excusa de l’excel·lència del menjar
per a evitar l’ofensa de la caritat, farina
del seu molí que brunzia amb el vent.

Però Philip no podia entendre la ment d’Annie.
Quan la visitava, tenia el cor tan ple
i era tan il·limitada la seva gratitud, que a penes
si podia pronunciar unes trencades paraules d’agraïment.
En canvi Philip ho era tot per als infants,
des d’allunyats racons del carrer corrien
de tot cor per a saludar-lo;
eren els amos de la seva casa i del molí;
inquietaven les seves orelles amb petites malifetes
o delits, comptaven amb ell, jugaven amb ell,
i li deien pare Philip. Philip guanyà
el que Enoc perdé; perquè Enoch els semblava
tan irreal com una visió o un somni,
indefinit com una figura entrevista de matinada
en el fons llunyà d’una avinguda,
anant no sabem on; i així passaren deu anys
des que Enoch deixà el seu cor i la seva terra nadiua,
sense que arribés cap notícia seva.

Succeí que una tarda els fills d’Annie volgueren
anar d’excursió al bosc amb altres nens,
i Annie els acompanyà; i llavors volgueren
que el pare Philip (com li deien) hi anés també;
com a l’abella laboriosa dins d’una flor,
el trobaren, tot blanc, en el seu molí, i quan li digueren
“Vine amb nosaltres, pare Philip”, ell es negà;
però quan els nens l’estiraren perquè els acompanyés,
rigué i accedí de bon grat al seu desig,
car, no era Annie entre ells?, i se n’anaren.

Quan havien pujat la meitat del fatigós camí,
justament on el marge del bosc comença a ondular-se
cap el clot, li abandonaren totes les seves forces i,
sospirant, digué ella: “Deixeu-me descansar”,
i Philip es quedà amb ella molt content;
mentrestant els més joves, amb alegres crits,
es separaren dels grans, i corrent tumultuosament
cap als blancs avellaners, feren un salt
dins el clot i es dispersaren, inclinant o trencant
les branques flexibles i reluctants a fer caure
els seus rojencs penjolls, cridant-se els uns als altres
i escampant-se per tot el bosc.

I Philip, assegut al seu costat, oblidà
la seva presència i recordà un negre moment
passat allà mateix, quan amb la vida destroçada
s’amagà entre les ombres; al final digué
aixecant el seu front honest: “Escolta, Annie,
què contents estan allà al bosc!
Cansada, Annie?”, car ella no deia ni una paraula. “Cansada?”
però la seva faç s’havia amagat entre les seves mans;
i llavors, pres d’una mena de ràbia, cridà:
“El vaixell naufragà! El vaixell naufragà!
Ja n’hi ha prou! Per què t’has d’estar matant,
i fent-los orfes a ells?” I Annie digué:
“Ara no hi pensava, però, no sé per què,
les seves veus m’han fet sentir-me sola.”

Llavors Philip, apropant-s’hi més, li parlà:
“Annie, hi ha una cosa en la meva ment,
i hi ha estat tant de temps
que no recordo quan hi fou per primera vegada,
però sé que per fi l’haig de fer sortir. Oh, Annie,
no hi ha cap esperança, va contra tota lògica,
que aquell que et deixà fa deu llargs anys
estigui encara viu; per tant... deixa’m parlar:
em sap greu veure’t pobre i precisant ajut;
jo no et puc ajudar com voldria
a menys que... diuen que les dones sou molt ràpides...
potser saps el que vull fer-te saber...
desitjo que siguis la meva esposa. Jo m’esforçaria
en ser un pare per als teus fills; em penso
que m’estimen com a un pare; i estic segur
d’estimar-los com si fossin meus;
i estic convençut de que, si fossis la meva esposa,
després de tots aquests anys d’incertitud,
encara podríem ser feliços, com Déu concedeix
a totes les seves criatures. Pensa-hi.
Car jo sóc acabalat...no tinc família, ni preocupacions,
ni cap altra responsabilitat que estar per a tu i els teus;
i ens hem conegut l’un a l’altra tota la vida,
i t’he estimat des de fa més anys dels que et penses.”

Llavors Annie contestà: tendrement, li digué:
“Has estat com el bon àngel de Déu per a la nostra casa.
Que Déu et beneeïxi per això, i que Déu t’ho premiï,
Philip, amb quelcom més feliç que jo.
Pot hom estimar dues vegades? Podries ser mai estimat
com ho fou Enoch? És això el que demanes?”
“Estaré satisfet”, respongué,”d’ésser estimat una mica,
després d’Enoch.” “Oh”, digué ella, molt alarmada,
“estimat Philip, espera’t una mica.
Si Enoch tornés... però Enoch no tornarà...
esperem un any més, un any no és tan llarg,
segur que d’aquí un any estaré més serena.
Oh, espera una mica!” Philip digué tristement:
“Annie, després d’haver esperat tota la vida,
puc esperar una mica més.” “No”, cridà ella,
“m’hi comprometo! Tens la meva promesa... d’aquí un any:
no pots aguantar un any com jo m’aguantaré?”
I Philip contestà: “Aguantaré un any.”

Llavors els dos emmudiren, fins que Philip mirant enlaire
veiè com la flama apagada del dia acabat
passava per damunt del bosc danès;
i tement que la fresca de la nit perjudiqués Annie,
s’aixecà i feu sentir la seva veu a través del bosc .
Vingueren els nens carregats amb el seu botí,
i baixaren tots cap al port, i allà es parà
davant de la porta d’Annie i li donà la mà,
dient-li gentilment: “Annie, quan t’he parlat,
era en el teu moment de feblesa. Ha estat un error.
Estaré sempre lligat a tu, però tu ets lliure.”
Però Annie respongué plorosa: “M’he compromès.”

Ella havia parlat. I semblà que només havia passat un moment,
mentre ella s’ocupava de les seves feines domèstiques,
tot i pensant en les seves últimes paraules,
que l’havia estimat des de feia més anys dels que es pensava.
Quan la tardor es tornà a encendre en una nova tardor,
i ell tornava a ésser davant seu
recordant-li la seva promesa. “Ha passat un any?” li preguntà.
“Sí, les nous tornen a estar madures,
vine i comprova-ho.” Però ella... l’acomiadà...
tenia tanta feina... per aital canvi... un mes...
que li donés un mes...sabia que s’havia compromés...
un mes... i prou. Philip amb els ulls
plens de la llarga espera, i la seva veu
tremolant una mica com la mà d’un embriac,
digué: “Pren-te el teu temps, Annie, prent-te el teu temps.”
I Annie hauria volgut plorar de compassió per ell;
I amb tot, l’anà entretenint, demorant-ho
amb excuses difícilment creïbles,
posant a prova la seva fidelitat i la seva paciència,
i ja havia transcorregut més de mig any més.

Llavors les fàcils murmuracions del port,
plenes de calculada malícia,
començaren a parlar de raons personals.
Alguns deien que Philip només jugava amb ella,
altres que ella només el rebutjava per a atreure’l més;
i altres es reien d’ella i també de Philip
com d’uns ximplets que no sabien el que volien;
i un, al qual s’aferraven totes les males idees
com ous de serpent, els llençava a ambdós
amb un somriure les pitjors indirectes. El seu propi fill
callava, encara que deixava entreveure sovint el seu desig;
i la seva filla no deixava d’insistir-li
perquè es casés amb un home que tots estimaven tant
i mantenia la pobresa allunyada de la seva llar.
I la rosada faç de Philip s’anà arrugant i empal·lidint,
aclaparat per la preocupació; i tot això caigué damunt d’ella
com un agut retret.

Al final succeí que Annie
no podia dormir una nit, i demanava seriosament
un senyal de la mort del seu Enoch.
Donava voltes en el cec mur de la nit,
i no suportant més el temor expectant del seu cor,
saltà del llit, encengué una llum,
agafà decidida la sagrada Bíblia,
i l’obrí de sobte buscant un senyal,
i posà el dit a cegues damunt d’un text:
“sota una palmera”. Això no li digué res.
No hi veia cap significat. Tancà el llibre i s’adormí.
I era allà! el seu Enoch, assegut en una altura,
sota una palmera, i més amunt el sol.
“És mort”, pensà, “és feliç, està cantant
hosannes en les altures. Allà dalt lluu
el sol de la Justícia, i aquelles són les palmes
que agitava el poble escollit cridant
“Hosanna en les altures!”. I llavors es despertà
i, decidida, envià a cercar-lo i li digué amb vivesa:
“No hi ha cap raó perquè no ens casem.”
“Doncs per l’amor de Déu”, contestà, “I pel nostre amor,
si et vols casar amb mi, fem-ho de seguida.”

I es casaren i repicaren alegres les campanes,
repicaren alegres les campanes i ja s’havien casat.
Però el cor d’Annie no bategava alegre del tot.
Semblava que una ombra seguís els seus passos,
i ella no la podia veure; com un murmuri a l’orella,
que no podia entendre; no li agradava que la deixessin
sola a casa, ni gosava sortir sola.
Què l’afligia quan, abans d’entrar, la seva mà
s’aturava sovint indecisa en el pany,
tement entrar? Philip creia saber-ho:
aquells dubtes i temors eren normals en el seu estat,
portant un infant; i quan llur infant fou nat,
fou com si hagués renascut ella mateixa,
la nova mare canvià el seu cor
i el seu Philip ho fou tot per a ella,
i aquell instint misteriós s’extingí totalment.

I on era Enoch? El vaixell “Bona Sort”
inicià favorablement la travessia, encara que
fou difícil navegar cap a l’est en el golf de Biscàia,
ballà molt i quasi naufragà, però, indemne
recorregué el món durant tot l’estiu,
i després d’una llarga ruta més enllà d’El Cap,
i canvis freqüents de bon i mal temps,
es trobà navegant en un nou estiu,
i rebent contínuament l’alè del cel
que l’empenyia dolçament cap a les illes daurades,
arribà silenciosament al seu port oriental.

Allà Enoch traficà per a ell mateix i comprà
pintorescos monstres per a vendre’ls al mercat,
i un dragó daurat, també, per als infants.

El viatge de tornada fou menys afortunat:
primer donaren moltes voltes, dia rere dia,
movent-se a penes, amb el mascaró de grans pits
contemplant fixament des de la proa el suau oreig;
després se succeïren calmes i vents variables,
molts d’ells desconcertants, i finalment
una gran tempesta, una nit sense lluna,
fins un moment en què, entre crits de “naufragi!”
es sentí el terrabastall final, i tots es perderen
excepte Enoch i dos més. Més de mitja nit
la passaren agafats a ormeigs flotants i pals trencats,
que els arrossegaren fins arribar de matinada
a una illa, rica, però la més solitària d’un solitari mar.

Allà no hi havia problemes per a sobreviure,
dolces fruites, grosses nous, i plantes nutritives;
excepte per a compadir-se, no era difícil acceptar
aquella vida sense esperances, ensopida de tan salvatge.
En un congost de la muntanya, de cara al mar,
construïren, cobert amb fulles de palmera, un recer,
mig cabana, mig cova natural. I així tots tres,
instal·lats en aquell Edén de l’abundància,
visqueren, insatisfets, un etern estiu.

Sobretot el més jove, poc més que un noi,
ferit aquella nit de sobtada ruina i naufragi,
sofrí durant tres anys d’una mort en vida,
i no el podien deixar. Quan hagué mort,
els dos restants trobaren un tronc caigut;
i el company d’Enoch, despreocupat d’ell mateix,
mentre el cremava a la manera dels indis,
morí d’insolació, i l’altre es quedà tot sol.
En aquestes dues morts, llegí l’avís de Déu “espera”.

Els boscos que s’estenien fins al cim de la muntanya,
la gespa i les clarianes serpentejant amunt com camins del cel,
la fina corona de plomes dels cocoters fimbradors,
les llampades lluminoses d’insectes i ocells,
la lluïssor de les llargues plantes enfiladisses
que s’enrotllaven al voltant d’arbres majestuosos,
tot el que s’estenia fins als límits de la terra,
l’ardor i la glòria de l’ample perímetre del món,
tot això ho veia; però el que li hauria agradat veure,
no ho pogué mai veure: una amable faç humana;
ni mai pogué sentir una veu humana, només els esgarips
innombrables dels ocells marins que passaven,
el bramul de les ones que s’estavellaven en els esculls,
el murmuri canviant dels grans arbres que creixien
en el zènit de la seva floració,
o el del rierol que es precipitava cap a les ones,
quan passejava per la platja, o quan sovint passava el dia
assegut en la cova contemplant el mar,
un mariner naufragat esperant per navegar:
cap vela d’un dia a l’altre, però cada dia
el sol sortia amb raigs escarlata
entre les palmeres, les falgueres i els precipicis;
lluïssor damunt de l’aigua a l’est;
lluïssor damunt de l’illa per sobre d’ell:
lluïssor damunt de l’aigua a l’oest;
i després les grans estrelles que es reunien en el cel,
amb l’oceà a sota d’elles, i novament
els esclats escarlata del sol ixent... però cap vela.

Sovint, quan era allà tot quiet, contemplava,
o li semblava contemplar, com un llangardaix immòbil i daurat,
un fantasma fet de molts fantasmes, que es movia
obsessiu al davant seu, o era ell mateix
que s’apareixia a gent, coses i llocs coneguts
en una illa llunyana i obscura més enllà de l’horitzó„
els infants, els seus infants, Annie, la petita casa,
el carrer encimbellat, el molí, els camins frondosos,
els teixos orgullosos i el casal solitari,
el cavall que ell cavalcava, la barca que vengué, les fresques
aurores de novembre, el tossal brillant com la rosada,
les plàcides plujes, l’olor de les fulles caigudes,
o la sorda remor de la mar color de plom.

Una vegada, ressonà en les seves orelles,
dèbil, alegre i molt, molt llunyà,
el repic de les campanes de la seva parròquia;
i, encara que no sabia per què, començà
a tremolar, i quan es tornà a trobar
en la bella illa odiada, si el seu pobre cor
no hagués parlat amb Aquell que essent a tot arreu
no deixa que ningú que parla amb Ell se senti sol,
de segur que s’hauria mort de solitud.

I així any rere any, les estacions assolellades
i les plujoses es succeíen damunt del cap prematurament
platejat d’Enoch. Les esperances de reveure els seus,
de trepitjar els sagrats vells camps familiars,
no l’havien abandonat, quan la seva solitària melangia
trobà un final inesperat: un altre vaixell
(que precisava aigua) desviat per uns vents capritxosos,
com el “Bona Sort”, de la seva ruta habitual,
arribà a aquella illa, sense saber on era.
Com que el pilot havia vist de matinada
per una escletxa de la boira que cobria l’illa,
el silenciós torrent que baixava del turó,
enviaren uns mariners que en desembarcar s’escamparen
a la percaça d’un rierol o d’una font, i ompliren les platjes
de crits. I des de la seva cova muntanyenca
baixà el solitari de llargues barbes i llargs cabells, bru,
amb aspecte amb prou feines humà, estranyament vestit,
murmurant i remugant, talment un idiota,
amb passió inarticulada, i fente uns signes
que no entenien; però amb tot, els ensenyà el camí
cap els rierols d’aigua dolça:
i mentre era enmig dels mariners
i els sentí parlar, la seva llengua tant de temps inactiva
es deslligà, fins que aconseguí fer-se comprendre.
I quan hagueren omplert els seus barrils, se l’empportaren
amb ells; i els explicà detalladament la seva història,
a penes cregut al començament, però després més i més,
admirant i emocionant tots els que l’escoltaven;
i li oferiren un vestit i passatge gratuït fins a la pàtria;
però ell preferí treballar amb els altres i així s’anà
desprenent de la solitud.Cap d’ells venia
de la seva contrada, i no li podien contestar
quan els preguntava el que l’interessava saber.
El viatge fou ensopit i amb llargues demores,
car el vaixell no era gens mariner. Però la seva fantasia
s’avançava sempre al vent mandrós,
fins que un dia de lluna ennuvolada,
ell, com un amant deprimit, sentí per tota la seva sang
l’hàlit matinal dels prats plens de rosada
d’Anglaterra, arribat a través del seu mur fantasmal.
I aquell mateix matí oficials i mariners
feren entre ells una colecta,
compadits del solitari, i li donaren la recapta;
després, anaren seguint la costa i el desembarcaren
en aquell mateix port del qual havia sortit.

Allà Enoch no digué cap paraula a ningú, sinó que caminà
cap a casa... casa, quina casa? en tenia una?
Caminà cap a casa seva, era una tarda lluminosa,
però freda, malgrat el sol: a través dels dos abismes del tossal
on s’endinsaven les dues cales,
arribava una boirada marina que omplia el món de grisor,
escursava la llargada del camí i només deixava
a dreta i esquerra una visió d’arbres
assecats, de camps conreats o de pastures.
En un arbre despullat el pit-roig piulava
desconsolat, i a través de la boirina degotívola
les fulles seques anaven caient pel su propi pes,
i com més espès era el plovisqueig, més profunda la melangia.
Al final li semblà com si una gran llum emboirada
l’enfoqués, i es trobà en el lloc.

Esquitllant-se sigilosament pel llarg carrer,
amb el cor preparat per a qualsevol calamitat,
amb els ulls fixats a les pedres, arribà a la casa
on Annie l’havia estimat, i on havien nascut els seus fills
en aquells llunyans anys de felicitat;
però no veient cap llum ni sentint cap soroll
(i veient brillar un anunci de venda entre la pluja),
continuà més enllà pensant “morts, o morts per a mi!”

Tornà cap el moll tranquil i angost,
cercant una taverna que coneixia,
amb una façana de fusta tan antiga,
tan apuntalada, corcada i decrèpita,
que imaginà que ja no existiria; però només havia mort
el seu propietari; i la seva vídua, Miriam Lane,
mantenia l’establiment amb beneficis minvant cada dia;
abans havia estat un refugi de mariners baralladissos,
però ara era un lloc tranquil, àdhuc amb un llit per a un
passavolant. Allà descansà silenciós Enoch durant uns dies.

Però Miriam Lane era bona i xerraire,
i no el deixà sol, i forçant-lo molt sovint,
li explicà, entre altres històries del port,
i sense saber–ho –car Enoch estava molt bru, encorbat
i dejecte– la història de la seva pròpia casa.
La mort del seu fillet, la creixent pobresa d’Annie,
com Philip havia enviat els dos petits a l’escola,
mantenint-los-hi, el seu llarg galanteig amb ella,
la seva lenta acceptació, el casament, i el naixement
del fill de Philip; i per la seva faç no passà cap ombra,
ni es mogué: qualsevol que se’l mirés,
hauria pensat que la història l’importava tan poc,
com a la relatora. Només quan ella acabà
amb “Enoch, el pobre, naufragà i morí”,
ell, sacsejant patèticament el seu cap agrisat,
repetí murmurant “naufragà i morí”;
i amb un profunds sospir initerior, “morí!”

Però Enoch es delia per tornar a veure la seva faç;
“si pogués tornar a veure la seva faç
i saber que és feliç!”... I aquest pensament
el perseguia i el turmentava, i el portà
un vespre que que el trist dia de novembre s’entristia més
a mida que s’anava enfosquint, cap al turó.
S’hi assegué contemplant el panorama,
i l’invadiren mil records,
d’inexpressable tristesa. Poc a poc
el rogenc quadre de llum confortable
que lluïa en el darrera de la casa de Philip,
l’anà atraient, com la llum d’un far atreu
l’au migradora fins que s’hi estavella tontament,
acabant així la seva cansada vida.

Car l’estatge de Philip donava al carrer,
l’última casa cap a la muntanya; però al darrera,
amb una petita porta que s’obria cap al camp,
hi floria un petit jardí, quadrat i tancat;
i al mig hi creixia un vell arbre sempre verd,
un tell, i al seu voltant hi havia un camí
fet amb còdols, i un altre camí que el dividia;
Enoch evità el camí del mig i s’amagà
a prop del mur, darrera el tell; i des d’allà
Enoch veié el que potser hauria hagut d’evitar,
si per a penes com les seves hi ha millors i pitjors.

Car copes i argent lluïen i brillaven
en els armaris polits; i hi havia una llar acollidora;
i a la dreta de la llar veié Philip,
el rebutjat pretendent dels vells temps,
ferm, rosat, amb el seu fillet damunt dels genolls;
i a prop del seu segon pare hi havia una noia,
una segona Annie Lee, però més alta,
rossa i esvelta, que amb la seva mà esquerra
feia moure un tros de cinta i un anell per a temptar l’infant,
el qual estenia els seus bracets molsuts
per a agafar-lo i mai no ho aconseguia, entre grans rialles;
i a la part esquerra de la llar veié
la mare mirant sovint cap a l’infant,
però tornant-se freqüentment per a parlar
amb el seu fill, dret al seu costat, alt i fort,
i parlant del que li agradava, car somreia.

I ara que l’home mort havia tornat a la vida, i veié
la seva esposa, quan ja no ho era més, i veié el fillet d’ella,
però no d’ell, damunt dels genolls del seu pare,
i tota la calor, la pau, la felicitat,
i els seus propis fills crescuts i bells,
i aquell altre regnant en el seu lloc,
amor dels seus drets i de l’amor dels seus fills...
Ell, malgrat que Miriam Lane li havia explicat tot, i perquè
les coses són més fortes vistes que sentides,
trontollà tremolós, i s’agafà a una branca,
tement fer un fort i terrible crit
que en un moment, com un cop del destí,
podia destruir tota aquella felicitat.

I per això s’entornà furtivament com un lladre
perquè els aspres còdols no retentissin sota els seus peus,
i sentint que resseguint el llarg mur del jardí
podria desmaiar-se, caure i ésser trobat,
s’esquitllà cap a la porta, l’obrí i la tancà,
tan suaument com la porta de la cambra d’un malalt,
i sortí al camp obert.

I allà s’hauria volgut agenollar, però els seus genolls
eren massa dèbils i, caient estirat, enfonsà
els dits en la terra humida, i resà.

“Massa dur per a suportar-ho! Per què se’m varen emportar
d’allà? Oh, Déu Totpoderós, Salvador benaurat,
Tu que em vares ajudar en aquella illa solitària,
ajuda’m, Pare, en aquesta solitud
una mica més! Ajuda’m, dóna’m força
per a no dir-li, per a no deixar que mai ho sàpiga.
Ajuda’m a no torbar la seva pau.
I també els meus infants? No els hi podré parlar?
Ells no em coneixen. Però em podria trair jo mateix.
Mai. Cap bes paternal meu... ni per a la noia,
tan semblant a la seva mare, ni pel noi, el meu fill!”

Llavors la parla, el pensament i la natura li fallaren
i jeié desmaiat; però quan s’aixecà i caminà
de tornada a la seva casa solitària,
va anar seguint el carrer llarg i estret
repetint-se en el seu cervell cansat,
com si fos la tonada d’una cançó:
“No dir-li mai, no deixar que mai ho sàpiga!”

No era del tot desgraciat. La seva resolució
l’animà, i la seva fe ferma, i les oracions
per a trobar un treball adequat,
superant totes les amargures de la vida,
com fonts d’aigua dolça en el mar,
el mantingueren. “Aquella muller del moliner”,
li digué a Miriam, “de la qual em vares parlar,
no té por de que el seu marit encara visqui?”
“Ai, ai, pobre noia!” digué Miriam,”i tanta por!
Si tu li poguessis assegurar que l’havies vist mort,
no saps com això la confortaria!”, i pensà:
“Quan el Senyor m’hagi cridat, ella ho ha de saber,
esperaré aquell moment” i Enoch es disposà,
sense pensar en els diners, a treballar per viure.
Podia fer-ho quasi tot:
podia fer de fuster i de boter, i treballà
fent xarxes per als pescadors, o ajudant
a carregar i descarregar les grans corbetes
que feiein tot el comerç aquells dies;
així es guanyava uns pocs diners,
però com que només treballava per a ell,
amb un treball sense futur i sense vida,
podia anar vivint; i quan havia passat
tot un any des del dia de la tornada
d’Enoch, l’envaí un esllanguiment,
una suau debilitat, que gradualment
l’anà afeblint, fins que no pogué fer res més
que quedar-se a casa en una cadira, i després al llit.
I Enoch suportava alegre la seva feblesa,
car segurament cap nàufrag veuria amb més joia,
entre les grises rafagades d’una gropada,
com s’apropava el vaixell que portava esperances de vida
salvant-lo de la desesperació, que no pas ell
veient com s’apropava la mort, i la fi de tot.

Perquè dins d’aquell capvespre hi lluïa una esperança
més amable, quan Enoch pensava “quan m’hagi mort,
llavors ella ha de saber que l’he estimada fins al final”.
Cridà a Miriam Lane i li digué:
“Dona, tinc un secret... però m’has de jurar,
abans no te l’expliqui... jurar damunt la Bíblia
que no el revelaràs fins que em vegis mort.”
“Mort!” cridà la bona dona, “escolteu com parla!
T’asseguro, home, que et posarem bo!”
“Jura-ho”, repetí Enoch obstinadament, “damunt la Bíblia.”
I damunt la Bíblia ho jurà Miriam, tota astorada.
Llavors Enoch dirigí els seus ulls grisos cap a ella,
“Conegueres Enoch Arden, d’aquesta ciutat?”
“Sí, el coneguí”, digué ella, “però fa molt de temps.
Ai, ai, sembla que el vegi, baixant pel carrer,
anava amb el cap enlaire, i no es preocupava de ningú.”
Lentament i amb tristesa, Enoch li contestà:
“El seu cap és abaixat, i ningú no es preocupa per ell.
Em penso que no em queden més de tres dies de vida.
Sóc jo.” En sentir-ho, la dona donà un crit
mig incrèdul, mig histèric.
“Tu, Arden, tu! No.. ell era ben bé un pam
més alt que tu.” I Enoch li digué novament:
“El meu Déu m’ha corbat tal com sóc ara,
les meves penes i la solitud m‘han destroçat;
de totes maneres, sàpigues que jo sóc el que es va casar,
però el seu nom ja ha canviat dues vegades...
es va casar amb aquella que esposà Philip Ray.
Seu i escolta.” I llavors li explicà el seu viatge,
el naufragi, la seva vida solitària, la seva tornada,
com havia espiat Annie, la seva resolució.
I com l’havia mantinguda. I quan la dona ho sentí,
corregué de pressa el torrent de les seves llàgrimes fàcils,
mentre el seu cor l’empenyia contínuament
a córrer per tot el port
parlant d’Enoch Arden i els seus turments;
però restà atemoritzada i lligada pel jurament,
i només digué: “Veu els teus fills abans no moris!
Ah, deixa que te’ls porti, Arden!” i s’aixecà
disposada a recollir-los, però Enoch pensà
un moment en les seves paraules, i després contestà.

“Dona, no em pertorbis els últims moments,
deixa’m mantenir el meu propòsit fins que em mori.
Torna a seure. Escolta’m bé i mira d’entendre’m
mentre tinc forces per parlar. T’encarrego ara,
que quan la vegis, li diguis que he mort
beneïnt-la, pregant per ella, estimant-la;
excepte per la barrera que ens separa, estimant-la
igual que quan reposava el seu cap al costat del meu.
I digues a la meva filla Annie, que vaig veure
tant semblant a la seva mare, que el meu últim alè
fou per a beneir-la i pregar per ella.
I digues al meu fill que també he mort beneïnt-lo.
I digues a Philip que també l’he beneït,
ell mai ens desitjà més que el millor.
I si els meus fills volguessin veure’m mort,
ja que a penes em van veure viu, deixa’ls venir,
jo sóc el seu pare; però ella no ha de venir,
car la meva cara morta la turmentaria en el futur.
I n’hi ha un de la meva sang
que m’abraçarà en l’altra vida:
aquest rull és seu; ella el tallà i me’l donà,
i l’he portat amb mi tots aquests anys,
i pensava portar-lo fins a la tomba;
però ara he canviat de pensament, ja que ara el veuré,
el meu fill benaurat; per això, quan hagi mort,
pren-lo i porta-li a ella, potser l’aconsolarà;
i serà per a ella una prova
de que jo sóc aquell.”

Callà i Miriam Lane
li prometé tot d’una manera tan voluble,
que una vegada més dirigí els seus ulls cap a ella
i li repetí tots els seus desigs, i una vegada més
ella li prometé.

I la tercera nit després d’això,
mentre Enoch dormitava immòbil i pàl·lid,
i Miriam el vetllava i s’adormia de tant en tant,
se sentí una crida tan forta des del mar
que ressonà en totes les cases del port.
Ell es despertà, s’aixecà, i estengué els braços
mentre cridava: “Una vela! Una vela!
Estic salvat!”, caigué enrera i no parlà mai més.

Així morí aquella forta ànima heroica.
I quan l’enterraren, el petit port
no havia vist mai un funeral més bell.

Tennyson, Alfred (1809 - 1892)

(Melodrama per a recitador i piano, Op. 38 RSWV 181, 26 de febrer 1897)
(Text en una traducció alemanya d’Adolf Strodtmann)

Strauss, Richard (1864 - 1949)

Enoch Arden, op. 38 (Richard Strauss)