Manuel Capdevila i Font
musicògraf
SIgnaturaMC 500
  • Obra: Geduld, op. 10/5
  • Compositor: Richard Strauss
  • Poeta: Hermann von Gilm
  • Poema original
     
    Geduld
     
    Geduld sagst du, und zeigst mit weißem Finder
    Auf meiner Zukunft festgeschloß’ne Thür:
    Ist die Minute, die da lebt, geringer
    Als jene ungebornen? sage mir;
    Kannst mit der Liebe du den Lenz verschieben,
    Dann borg’ ich dir für eine Ewigkeit,
    Doch mit dem Frühling endet auch das Lieben,
    Und keine Herzens-Schulden zahlt die Zeit.
     
    Geduld sagst du, und senkst die schwarze Locke,
    Und stündlich fallen Blumenblätter ab,
    Und stündlich fordert eine Todtenglocke
    Der Thräne letztes Fahrgeld für das Grab.
    Sieh’ nur die Tage schnell vorüberrinnen,
    Horch, wie sie mahnend klopfen an die Brust:
    Mach’ auf, mach’ auf, was wir nicht heut’ gewinnen,
    Ist morgen unersetzlicher Verlust.
     
    Geduld sagst du, und senkst die Augenlider,
    Verneint ist mein Frage an das Glück,
    So lebe wohl, ich seh’ dich nimmer wieder,
    So will’s mein unerbittliches Geschick.
    Du hast geglaubt, weil and’re warten müssen,
    Und warten können, kann und muß ich’s auch,
    Ich aber hab’ zum Lieben und zum Küssen
    Nur einen Frühling wie der Rosenstrauch.
  • Poema en català
     
    Paciència
     
    Paciència, em dius, i senyales amb el dit blanc
    la porta fermament tancada del meu futur.
    És el minut que ara viu menys important
    que aquell que no ha nascut? Digues-m’ho!
    Si amb l’amor pots retardar la primavera,
    t’accepto llavors per tota una eternitat,
    però amb la primavera s’acaba també l’amor,
    i el temps no paga cap deute del cor.
     
    Paciència, em dius, i inclines els negres rulls,
    i els pètals de les flors cauen a tothora,
    i a tothora estimula una fúnebre campana
    les llàgrimes per a l’últim passatge a la tomba.
    Mira què de pressa passen els dies,
    escolta com truquen al pit, evocatius;
    obre, obre! el que no guanyem avui,
    serà demà una pèrdua irreparable.
     
    Paciència, em dius, i baixes les parpelles,
    denegada ha estat la meva demanda de felicitat;
    així doncs, adéu, mai més no et tornaré a veure,
    així ho vol el meu destí inexorable.
    T’has cregut, perquè d’altres varen haver d’esperar
    i podien esperar, que també jo podria i voldria;
    però jo, per als besos i per a l’amor,
    només tinc, com les roses, una primavera.
  • (Lied, Op. 10/5, RSWV 1441/5, Munic, 29 d’agost 1885)