Paciència
Paciència, em dius, i senyales amb el dit blanc
la porta fermament tancada del meu futur.
És el minut que ara viu menys important
que aquell que no ha nascut? Digues-m’ho!
Si amb l’amor pots retardar la primavera,
t’accepto llavors per tota una eternitat,
però amb la primavera s’acaba també l’amor,
i el temps no paga cap deute del cor.
Paciència, em dius, i inclines els negres rulls,
i els pètals de les flors cauen a tothora,
i a tothora estimula una fúnebre campana
les llàgrimes per a l’últim passatge a la tomba.
Mira què de pressa passen els dies,
escolta com truquen al pit, evocatius;
obre, obre! el que no guanyem avui,
serà demà una pèrdua irreparable.
Paciència, em dius, i baixes les parpelles,
denegada ha estat la meva demanda de felicitat;
així doncs, adéu, mai més no et tornaré a veure,
així ho vol el meu destí inexorable.
T’has cregut, perquè d’altres varen haver d’esperar
i podien esperar, que també jo podria i voldria;
però jo, per als besos i per a l’amor,
només tinc, com les roses, una primavera.