Cant de la sacerdotessa d’Apol·lo
És el dia d’oblidar totes les penes.
Escolteu, germanes: s’apropa el déu.
S’anuncia en els murmuris dels xiprers,
i tenim clar el nostre deure.
Fem ressonar els nostres cants obscurs,
quan el seu bell sol il·lumina la rosada,
ens reunim en la blanca columnata del seu temple,
i anem totes ornades com una núvia.
Mireu, a baix, per on corren frescos els rierols,
caminen avui nus homes i dones,
s’embeuen, feliços, dels aromes i sons dels prats,
i tots miren enlaire envers l’atzur.
I tots l’aclamen, i tots cullen
les grans flors de la joia d’aquest món.
Però nosaltres volem inclinar-nos per la fruita
que cau daurada entre el somni i el despertar.
La portem al temple en copes d’argent,
ben plenes, amb la llança i l’escut.
Li oferim agenollades perfums i fruita,
i que la seva imatge lluminosa llueixi davant el poble!