Manuel Capdevila i Font
musicògraf
SIgnaturaMC 500
  • Obra: Lied der Freundschaft, op. 45/2
  • Compositor: Richard Strauss
  • Poeta: Simon Dach
  • Poema original
     
    Lied der Freundschaft
     
    Der Mensch hat nichts so eigen,
    So wohl steht ihm nichts an,
    Als daß er Treu’ erziegen
    Und Freundschaft halten kann;
    Wan er mit seinesgleichen
    Soll treten in ein Band,
    Verspricht sich, nicht zu weichen
    Mit Herzen, Mund und Hand.
     
    Die Red’ ist uns gegeben,
    Damit wir nicht allein
    Für uns nur sollen leben,
    Und fern von Leuten sein;
    Wir sollen uns befragen
    Und sehn auf guten Rat,
    Das Leid einander klagen,
    So uns betreten hat.
     
    Was kann die Freude machen,
    Die Einsamkeit verhehlt?
    Das gibt ein doppelt Lachen,
    Was Freunden wird erzählt;
    Der kann sein Leid vergessen,
    Der es von Herzen sagt;
    Der muß sich selbst auffressen,
    Der in Geheim sich nagt.
     
    Gott stehet mir vor allen,
    Die meine Seele liebt;
    Dann soll mir auch gefallen
    Der mir sich herzlich gibt.
    Mit diesem Bunds-Gesellen
    Verlach’ ich Pein und Not,
    Geh’ auf den Grund der Höllen,
    Und breche durch den Tod.
     
    Ich hab’, ich habe Herzen
    So treue wie gebührt,
    Die Heuchelei und Scherzen
    Nie wissentlich berührt;
    Ich bin auch ihnen wieder
    Von Grund der Seelen hold;
    Ich lieb’ euch mehr, ihr Brüder,
    Als aller Erden Gold.
  • Poema en català
     
    Cançó de l’amistat
     
    L’home no troba res tan personal
    ni res no li agrada més,
    que demostrar fidelitat
    i poder mantenir una amistat;
    quan s’ha de trobar
    amb una colla de companys,
    es promet de no ablanir-se
    amb el cor, la boca i la mà.
     
    Se’ns ha donat la parla
    perquè no visquem solitaris,
    tancats en nosaltres mateixos
    i allunyats de la gent;
    ens hem d’interessar
    i demanar bons consells,
    i compartir les penes
    que els altres ens han confiat.
     
    Què ens pot donar més joia
    que acabar amb la solitud?
    Ens fa riure dues vegades
    el que ens explica un amic;
    pot oblidar les seves penes
    aquell que parla amb el cor;
    i s’haurà de consumir tot sol
    qui es corrou secretament.
     
    Déu està el primer entre tots
    els que estima la meva ànima;
    però després també m’estimo
    qui se’m lliura de tot cor;
    amb aquestes colles de companys
    me’n ric de penes i misèries,
    m’aparto del camí de l’infern
    i m’enfronto amb la mort.
     
    Jo tinc, tinc cors
    tan fidels com cal,
    no afectats mai a gratcient
    per l’hipocresia dels homes;
    jo, per part meva, els estimo
    des del fons de l’ànima;
    us estimo més, germans,
    que totes les riqueses del món!
  • (Lied per a cor masculí a quatre veus, a cappella, Op. 45/2, RSWV 193/2, Marquartstein, 6 de juliol 1899)