Manuel Capdevila i Font

musicògraf

Strauss, Richard (1864 - 1949)

Morgenrot, op. 46/4 (Richard Strauss)

• Obra: Morgenrot, op. 46/4
• Compositor: Richard Strauss
• Poeta: Friedrich Gottlieb Rückert
• Poema original
   
  Morgenrot
   
  Dort, wo der Morgenstern hergeht,
                Und wo der Morgenwind herweht,
                Dor wohnt, nach der mein Herz hinflieht.
   
  Der Aufgang meiner Liebesnoth,
                Sie, meiner Hoffnung Freudenroth,
                Mein süßes Leben, süßer Tod.
   
  Es reicht dahin kein Blick von mir,
                Doch an des Himmels liechter Zier
                Seh’ ich den Widerschein von ihr.
   
  Das Morgenroth ist angefacht,
                Weil sie vom Schlummer aufgewacht
                Und hell den Himmel angelacht.
   
  Die Luft des Aufgangs ist ihr Gruß,
                Die Morgensonn’ ihr Liebeskuß,
                Der mir das Herz erschließen muß.
   
  Sich dreh’n um’s Haus, allwo sie wohnt,
                Die Sonn’ am Tag und Nachts der Mond,
                Und sind, so oft sie blickt, belohnt.
   
  Der Himmel drehn um Liebe sich,
                Und Liebe dreht sich nur um dich,
                Und zu dir liebend wend’ mich mich.
   
  Du leuchtend über Berg und Thal,
                Von Haupt zu Füßen allzumal
                Von Huld ein einz’ger Himmelstrahl!
   
  Du meiner Freuden Rosenau,
                Begrüßt, als wie der Sonne Schwung,
                Von aller Augen Huldigung.
   
  Sei ewig wie der Morgen jung,
                Begrüßt, al wie der Sonne Schwung,
                Von aller Augen Huldigung.
   
  Soviel im Grünen Blumen grühn,
                Soviel im Blauen Sterne glühn,
                Sind lauter Funken, die dir sprühn.
   
  Im Meer, soviel sind Wogen drin,
                Soviel sind Wünsch’ in meinem Sinn,
                Und jedwr wogt zu dir dahin.
   
  O Lerche, wann zum Morgenthor
                Vor ihren Blicken steigst empor,
                Sing’ ihr dies Lied von Freimund vor.
• Poema en català
   
  Alba rogent
   
  Allà on brilla l’estel del matí
                i on alena la brisa al sol ixent,
                allà viu la que inspira el meu cor.
   
  La causa de les meves penes amoroses,
                la meva alegre i rogenca esperança,
                la meva dolça vida, la meva dolça mort.
   
  No arriben allà dalt les meves mirades,
                però en l’esplendorosa glòria del cel
                veig els seus reflectiments.
   
  Protesta l’alba rogent
                perquè l’han despertat del somni
                i ha de somriure lluminosa al cel.
   
  L’aire de l’albada és la seva solució,
                el sol matinal el seu bes amorós,
                que a mi m’ha d’obrir el cor.
   
  Volten tots la casa on viu,
                el sol de dia, i de nit la lluna,
                i en són recompensats sempre que els mira.
   
  El cel només es mou per l’amor.
                i l’amor només gira al voltant teu,
                i cap a tu em giro jo, amorós.
   
  Tu, que brilles damunt les muntanyes i les valls,
                una suma de perfeccions de cap a peus,
                una guspira inigualable del cel!
   
  Tu, prada rosada de les meves joies,
                la primavera t’orna amb brises suaus,
                i el matí amb les perles de la rosada.
   
  Sies eterna com la joventut del dia,
                saludada, amb la fogositat del sol,
                per l’adoració de tots els ulls.
   
  Totes les flors que floreixen en l’herba,
                totes les estrelles que lluen en la blavor,
                són límpides guspires que espurnegen per a tu.
   
  La mar està plena d’onades,
                tantes com desigs en mon pensament,
                i totes es mouen cap a tu.
   
  Oh, alosa, quan a la porta del matí
                t’envolis davant dels seus ulls,
                canta-li a plena veu aquesta cançó.

• Rückert, Friedrich Gottlieb (1788 - 1866)

• (Lied, Op. 46/4, RSWV 199/4, Charlottenburg, 4 de febrer 1900)