Manuel Capdevila i Font
musicògraf
SIgnaturaMC 500
  • Obra: Notturno, op. 44/1
  • Compositor: Richard Strauss
  • Poeta: Richard Dehmel
  • Poema original
     
    Notturno
     
    So müd hin schwand es in die Nacht,
    Sein flehendes Lied, sein Bogenstrich,
    Und seufzend bin ich aufgewacht.
    Wie hat er mich so sanft gemacht,
    So sanft und klar,
    Der Traum, und war
    Doch so sehr trüb und feierlich.
     
    Hoch ging der Mond; das Schneegefild
    Lag bleich und öde um uns her,
    Wie meine Seele bleich und leer.
    Denn neben mir, so stumm und wild,
    So stumm und kalt wie meine Not,
    Als wollt er weichen nimmermehr,
    Saß starr und wartete der Tod.
     
    Da kam es her: wie einst so mild,
    So müd und sacht,
    Aus ferner Nacht,
    So kummerschwer
    Kam seine Geige Hauch daher,
    Und vor mir stand sein stilles Bild.
     
    Der mich umflochten wie ein Band,
    Daß meine Blüte nicht zerfiel
    Ubnd daß mein Herz die Sehnsucht fand,
    Die große Sehnsucht ohne Ziel:
    Da stand er nun im öden Land
    Und stand so trüb und feierlich
    Und sah nicht auf noch grüßte mich,
    Nur seine Töne ließ er irr’n
    Und weinen durch die kalte Flur,
    Und mir entgegen starrte nur
    Aus seiner Stirn,
    Als wär’s ein Auge hohl und fahl,
    Der tiefen Wunde dunkles Mal.
     
    Und trüber quoll das trübe Lied,
    Und quoll so heiß, und wuchs, und schwoll,
    So heiß und voll
    Wie Leben, das nach Liebe glüht,
    Wie Liebe, das nach Leben schreit,
    Nach ungenossener Seligkeit,
    So wehevoll,
    So wühlend quoll
    Das Strömende Lied und flutete,
    Und leise, leise blutete
    Und strömte mit
    Ins bleiche Schneefeld, rot und fahl,
    Der tiefen Wunde dunkles Mal.
     
    Und Müder glitt die müde Hand,
    Und vor mir stand
    Ein bleicher Tag,
    Ein ferner bleicher Jugendtag,
    Da starr im Sand
    Zerfallen seine Blüte lag,
    Da seine Sehnsucht sich vergaß
    In ihrer Schwermut Uebermaß
    Und ihrer Traurigkeiten müd
    Zum Ziele schritt;
    Und laut auf schrie das weinende Lied,
    Das wühlende, und flutete,
    Und seiner Saiten Klage schnitt
    Und seine Stirne blutete
    Und weinte mit
    In meine starre Seelennoth,
    Als sollt ich hören ein Gebot,
    Als müßt ich jubeln. daß ich litt,
    Als möcht er fühlen, was ich litt,
    Mitfühlen alles Leidens Schuld
    Und alles Lebens warme Huld,
    Und weinend, blutend wandt’ er sich
    Ins bleiche Dunkel, und verblich.
     
    Und bebend hört’ ich mir entegehn,
    Entfliehn seib Lied. Und wie so zart,
    So zitternd ward
    Der langen Töne fernes Flehn,
    Da fühlt’ ich kalt ein Rausches wehn
    Und grauenschwer
    Die Luft sich rühren um mich her,
    Und wollte bebend nun ihn sehn,
    Ihn lauschend sehn,
    Der wartend saß bei meiner Not,
    Und wandte mich: –da lag es kahl,
    Das bleliche Feld, und fern und fahl
    Entwich ins Dunkel auch der Tod.
     
    Hoch hing der Mond, und mild und müd
    Hin schwand es in die leere Nacht,
    Das flehende Lied,
    Und schwand und schied,
    Des toten Freundes flehendes Lied
    Und seufzend bin cih aufgewacht.
  • Poema en català
     
    Nocturn
     
    S’esvaí molt cansada en la nit
    la seva cançó suplicant, el pas del seu arquet,
    i sospirant m’he despertat.
    Què clar que se m’ha fet,
    clar i dolç,
    el somni... i amb tot
    era de la més ombrívola solemnitat.
     
    La lluna era alta, el paisatge nevat
    ens rodejava pàl·lid i erm,
    pàl·lid i buit com la meva ànima.
    Car al meu costat, silenciosa i cruel,
    tan callada i freda com la meva misèria,
    cridada anhelosa per mi,
    seia, immòbil i expectant, la mort.
     
    Arribà llavors: tal dolç com un cert dia,
    tan cansat i suau,
    tan afligit,
    de la nit llunyana
    m’arribà l’hàlit del seu violí,
    m’arribà crepuscular la imatge de l’amic.
     
    M’embolcallà amb una cinta,
    que no destruí la meva joventut,
    i que omplí el meu cor de nostàlgia,
    una gran nostàlgia sense objecte:
    i allà estava en la terra erma,
    una ombra tètrica i solemne,
    res no veia i no em saludà.
    Només deixà vagar pel bosc glacial
    les seves ploroses tonades;
    la seva faç mirava fixament
    davant meu,
    com si els seus ulls lívids fossin buits,
    el senyal d’una ferida negra i profunda.
     
    I sonà, melangiosa, la seva melangiosa cançó,
    sonava càlida, i anava augmentant i estenent-se,
    tan càlida i plena
    com la vida que s’encén amb l’amor,
    com l’amor que anhela la vida
    i la felicitat mai assolida,
    tan planyívola
    i punyent sonava,
    la cançó que s’estenia;
    i lentament es desagnà
    i dollejà vermell i líquid
    el pàl·lid camp nevat,
    el senyal d’una ferida negra i profunda.
     
    I amb cansament es movia la cansada mà,
    i tenia davant meu
    un dia esblaimat,
    d’una esblaimada i llunyana joventut;
    caigudes a la sorra
    jeien pansides les seves flors,
    oblidada la seva melangia
    per l’excés de l’aflicció,
    i arribades les seves tristeses
    a la seva cansada meta;
    i sonava forta i punyent la plorosa cançó,
    com un crit de mort, i creixia,
    ploraven les seves cordes
    i sagnava el seu front,
    i jo plorava
    en la meva glaçada angoixa,
    com si estigués esperant un requeriment,
    com si m’hagués d’alegrar el seu sofriment,
    com si ell volgués compartir aquest sofriment,
    compartir totes les culpes del dolor,
    totes les culpes ardents de la vida,
    i plorant, es dirigí cap a la pàl·lida
    obscuritat i desaparagué.
     
    I sentí tremolant com se n’anava
    i s’esvaia la seva cançó. I es féu
    més i més dolç
    el ressó llunyà de la seva tonada,
    i sentí alenar un fred murmuri
    i al meu voltant
    l’aire s’agitava sinistrement,
    i tremolant volia veure-la,
    veure-la escoltant,
    i esperant assegut en la meva misèria,
    i em vaig tombar:... allà estava, pelat,
    el camp esblaimat i, llunyana i lívida,
    en l’obscuritat vaig descobrir també la mort.
     
    La lluna era alta, i dolça i cansada
    sonava en la nit buida
    la trista cançó,
    i s’allunyà fins a acomiadar-se
    la trista cançó de l’amic mort;
    i afortunadament m’he despertat.
  • (Lied per a veu baixa i orquestra, Op. 44/1, RSWV 197/1, Charlottenburg,
    11 de juliol - 16 de setembre 1899)