Manuel Capdevila i Font
musicògraf
SIgnaturaMC 500
  • Obra: Spielmann und Zither, op. AV 40
  • Compositor: Richard Strauss
  • Poeta: Theodor Körner
  • Poema original
     
    Spielmann und Zither
     
    Der Spielmann saß am Felsen
           Und blickte hinunter ins’ Meer,
    Und sah die Wogen sich wälzen,
           Und fluhten hin und her.
     
    Die Zither lag zur Seite,
           Die Luft war rein und mild,
    Und wie aus ferner Weite
           Kam ihm manch liebes Bild.
     
    Kam auch der Schlummer treulich,
           Spielt’ um das Silberhaar,
    Uns schloß so still und heilig
           Das Müde Augenpaar.
     
    Und mit dem Kreis’ der Träume
           Kam Jugendlust herauf,
    Und viel zerknickte Keime
           Blühten lebendig auf.
     
    Und die alte schöne Stunden
           Wurden ihm wieder neu,
    Als hätt’ er Liebchen gefunden,
           Und Liebchen wär ‘ ihm treu. 
     
    Da faßt’ ein plötzlich Grausen
           Ihn wie mit Sturmesweh’ n,
    Und Wogen hört’ er brausen,
           Sah Liebchen untergeh’n. –
     
    Und jetzt aus seinen Träumen
           Der Spielmann schnell erwacht,
    Und sieht die Wogen schäumen,
           Und sieht der Wellen Nacht.
     
    Und hört die Winde pfeifen
           Und stürmen um sich her,
    Thät nach der Zither greifen,
           Fand keine Zither mehr.
     
    Die Zither schwimmt in den Wellen,
           Der Sturm riß sie hinab,
    Und seine Thränen quellen
           Bri seiner Liebsten Grab.
     
    Da wird’s ihm, als ob sie riefe,
           Als klängen die Saiten an, 
    Und er stürzt sich hinab iin die Tiefe
           Und bricht durch die Wellen sich Bahn.
     
    Und won weitem schon sieht er sie blinken,
           Und kämpft sich zu ihr her,
    Und hält sie empor; –dann versinken
           So Zitehr wie Spielmann ins’ Meer.
  • Poema en català
     
    El joglar i la cítara
     
    El joglar seia damunt la roca
    i mirava avall cap al mar,
    veia com dansaven les ones
    borbolloses al seu voltant.
     
    La cítara jeia al seu costat,
    l’aire era límpid i suau,
    i des de remotes llunyanies
    li arribaven dolces imatges.
     
    Li arribà també el son fidel,
    que jugà amb els argentats cabells
    i tancà amb sagrat silenci
    els seus dos ulls cansats.
     
    I amb el món dels somnis
    arribaren jovenívols anhels,
    i moltes llavors perdudes
    rebrotaren amb vivor.
     
    I tornà a reviure
    bells moments passats,
    com si hagués retrobat l’estimada
    i l’estimada li fos fidel.
     
    I sent un horror sobtat,
    com si passés una tempesta:
    veu com l’estimada desapareix
    entre el brogit de les ones...
     
    Llavors els joglar es desperta
    de sobte dels seus somnis,
    i veu com les ones escumegen
    i com ha arribat la nit.
     
    I sent xiular el vent
    tempestuós al seu voltant,
    vol agafar la cítara,
    però no la troba al seu costat.
     
    La cítara sura damunt les ones,
    se l’ha emportada la tempesta,
    i cauen les seves llàgrimes
    damunt la tomba de l’estimada.
     
    Sent com si el cridés,
    com si sonessin les cordes,
    es llança cap a la fondària
    i s’obre camí entre les ones.
     
    La veu lluny esperant-lo,
    i lluita per a arribar-hi,
    l’agafa... i així, joglar i cítara
    s’enfonsen en el mar.
  • (Lied, Op. AV 40, RSWV 58, Munic, començaments de gener 1878)