Serenata
Obre, obre, estimada, però suaument,
per a no despertar ningú del seu son.
Quasi no murmura el rierol, quasi no agita el vent
una fulla en els arbustos i en les bardisses.
Per això, suaument, estimada, que res no es mogui,
posa suaument la mà al pany de la porta!
Camina poc a poc, com les passes dels elfs
quan salten sobre les flors,
vola lleugera a la llum del clar de lluna,
i vine a mí, al jardí!
Al voltant dormiten les flors prop del rierol
i perfumen el son. Només l’amor està despert!
Seu, aquí clareja secretament
sota els til·lers.
El rossinyol, al nostre capsal,
somniarà els nostres petons,
i les roses, quan es despertin al matí,
es ruboritzaran per les delícies de la nit.