I després mai més
La vaig veure una sola vegada,
i després mai més;
vaig veure una resplendor celestial,
i després mai més.
La vaig veure caminar per la vall
amb l’oreig matinal;
en la vall hi havia la primavera,
i després mai més.
La vaig veure quan s’esquitllava
en la sala del castell;
llavors fou la sala un paradís,
i després mai més.
Era l’abocadora, que oferia plaer
al seu volant;
m’oferí somrient una copa,
i després mai més.
Era la rosa que vaig veure florir
amb la rosada matinal;
al vespre la rosa estava pàl·lida,
i després mai més.
Només una vegada plorà el jardiner de la primavera
per una rosa.
quan la mort li robà aquesta rosa,
i després mai més.
Una sola vegada, quan es marceix,
és amargant el plaer
de la vida, i dolç el turment de la mort,
i després mai més.
Vaig veure la rosa, núvia del bosc,
tancar-se
en l’obscura, estreta i petita cambra.
i després mai més.
Encara vull plorar incomptables llàgrimes
a la llum de la lluna
en al cambra nupcial de la rosa,
i després mai més.