Manuel Capdevila i Font
musicògraf
SIgnaturaMC 500
  • Obra: Und dann nicht mehr, op. 87/3
  • Compositor: Richard Strauss
  • Poeta: Friedrich Gottlieb Rückert
  • Poema original
     
    Und dann nicht mehr
     
    Ich sah sie nur ein einzigmal,
           Und dann nicht mehr.
    Da sah ich einen Himmelsstrahl,
           Und dann nicht mehr.
     
    Ich sah umspielt vom Morgenhauch
           durch’s Thal sie gehn;
    Da war der Frühling in den Thal,
           Und dann nicht mehr.
     
    Im Saal des Festes sah ich sie
           Entschleiern sich;
    Da war das Paradies im Saal,
           Und dann nicht mehr.
     
    Sie war die Schenkin. Lust im Kreis
           Kredenzte sie;
    Sie bot mir lächelnd eine Schal’,
           Und dann nicht mehr.
     
    Sie war die Ros’, ich sah sie blühn
           Im Morgenthau;
    Am Abend war die Rose fahl,
           Und dann nicht mehr.
     
    Nur einmal weinte Gärtner Lenz
           Um eine Ros’:
    Als Tod ihm diese Rose strahl,
           Und dann nicht mehr.
     
    Ein einz’ gesmal, als sich erblich,
           War herb die Lust
    Des Lebens, süß des Todes Qual,
           Und dann nicht mehr.
     
    Ich sah die Rose Braut im Flor
           Verschließen in
    Die dunkle Kammer eng und schmal,
           Und dann nicht mehr.
     
    Ich will um’s Rosenbrautgemach
           Im Mondenglanz
    Noch weinen meiner Thränen Zahl,
           Und dann nicht mehr.
  • Poema en català
     
    I després mai més
     
    La vaig veure una sola vegada,
           i després mai més;
    vaig veure una resplendor celestial,
           i després mai més.
     
    La vaig veure caminar per la vall
           amb l’oreig matinal;
    en la vall hi havia la primavera,
           i després mai més.
     
    La vaig veure quan s’esquitllava
           en la sala del castell;
    llavors fou la sala un paradís,
           i després mai més.
     
    Era l’abocadora, que oferia plaer
           al seu volant;
    m’oferí somrient una copa,
           i després mai més.
     
    Era la rosa que vaig veure florir
           amb la rosada matinal;
    al vespre la rosa estava pàl·lida,
           i després mai més.
     
    Només una vegada plorà el jardiner de la primavera
           per una rosa.
    quan la mort li robà aquesta rosa,
           i després mai més.
     
    Una sola vegada, quan es marceix,
           és amargant el plaer
    de la vida, i dolç el turment de la mort,
           i després mai més.
     
    Vaig veure la rosa, núvia del bosc,
           tancar-se
    en l’obscura, estreta i petita cambra.
           i després mai més.
     
    Encara vull plorar incomptables llàgrimes
           a la llum de la lluna
    en al cambra nupcial de la rosa,
           i després mai més.
  • (Lied per a veu baixa, Op. 87/3 = Op. AV 114, RSWV 258. Viena, 11 de febrer 1929)