Cançó de tempesta del caminant
Ni la pluja ni la tempesta
ompliran d’horror el cor
d’aquell a qui no abandones, Geni.
Aquell a qui no abandones, Geni,
cantarà enmig
de núvols carregats de pluja
i de tempestes de granissa,
com les aloses
allà dalt.
Aquell a qui no abandones, Geni,
l’elevaràs per damunt dels camins enfangats
amb ales de foc;
caminarà
com amb peus florits
damunt el fangar de Deucalió,
occint fàcilment Pitò
com el gran Apol·lo Piti.
Aquell a qui no abandones, Geni,
el cobriràs amb llanoses ales
quan dormi damunt de les roques,
i amb ales protectores
en la mitjanit del bosc.
Aquell a qui no abandones, Geni,
l’abrigaràs amb calor
en les tempestes de neu;
la calor atreu les Muses
i atreu les Gràcies.
Voleu al meu costat,
Muses i Gràcies!
Aquí hi ha aigua, aquí hi ha terra,
i els fills de l’aigua i de la terra
entre els quals camino
igual que un déu.
Sou pures com el cor de l’aigua,
sou pures com la medul·la de la terra,
si voleu al meu voltant, volaré
per sobre de l’aigua i de la terra
igual que un Déu.
-–––– -––––
Ha de tornar
el camperol petit, negre i fogós,
ha de tornar només
per a esperar els teus favors, pare Dionís,
i un foc lluminós i escalfador?
Ell, que torna cansat?
I jo, que l’acompanyo,
Muses i Gràcies totes,
que espero tot el que vosaltres,
Muses i Gràcies,
heu glorificat en la vida
amb una corona de beatitud,
haig de tornar desanimat?
Pare Dionís,
tu ets el Geni,
els Geni dels segles,
ets el que era
l’ardor interior de Píndar,
ets el que és per al món
Apol·lo Febus.
Ai, ai! Ardor interior,
ardor de l’ànima,
punt àlgid!
Enceneu
Apol·lo Febus,
i la seva mirada principesca
passarà per damunt de tu
plena de fredor,
i restarà plena d’enveja
en la saba del cedre
que ja no pot
fer reverdir.
––––– –––––
Per què t’anomena l’últim la meva cançó?
A tu, pel que tot començà
a tu, pel que tot s’acabà,
a tu, del qual tot brilla,
Júpiter Pluvi!
A tu, a tu es dirigeix la meva cançó,
com brolla un afluent
de la deu de Castàlia;
aparta de tu
els feliços
mortals ociosos,
i cobreix-me, apaivagador,
Júpiter Pluvi!
No has visitat
en l’omeda,
amb la parella de coloms
en els braços delicats,
coronat de belles roses,
per jugar amb ell, florit i feliç,
Anacreó,
divinitat dels hàlits tempestuosos!
Tampoc has trobat
en l’albera,
ni en la platja de Síbaris,
ni en les cimes ensolellades
de les muntanyes,
el florit cantaire,
destil·lador de mel,
i company cordial,
Teòcrit.
Quan carrisquejaven les rodes,
roda rere roda,en ràpida cursa,
volava amunt,
àvid de victòria,
el fuet del jovencell,
i la seva vara dansava
com un allau de còdols
muntanya avall,
com s’encenia la teva ànima, Píndar!
Ah!... S’encenia?...
Pobre cor!
Poder celestial
d’aquell turó!
Si tanta ardor
pogués arribar
fins la meva cabana!