Manuel Capdevila i Font
musicògraf
SIgnaturaMC 500
  • Obra: Wandrers Sturmlied, op. 14
  • Compositor: Richard Strauss
  • Poeta: Johann Wolfgang von Goethe
  • Poema original
     
    Wandrers Sturmlied
     
    Wen du nicht verlässest, Genius,
    Nicht der Regen, nicht der Sturm
    Haucht ihm Schauer übers Herz.
    Wen du nicht verlässest, Genius
    Wird dem Regengewölk,
    Wird dem Schloßensturm
    Entgegensingen,
    Wie die Lerche,
    Du da droben.
     
    Wen du nicht verlässest, Genius,
    Wirst ihm heben übern Schlammpfad
    Mit den Feuerflügeln;
    Wandeln wird er
    Wie mit Blumenfüssen
    Über Deukalions Flutschlamm,
    Python tötend, leicht, groß,
    Pythius Apollo.
     
    Wen du nicht verlässest, Genius,
    Wirst die vollnen Flügel unterspreiten,
    Wenn er auf dem Felsen schläft,
    Wirst mit Hüterfittichen ihn decken
    In des Haines Mitternacht.
     
    Wen du nicht verlässest, Genius,
    Wirst im Schneegestöber
    Wärmumhüllen;
    Nach der Wärme ziehn sich Musen,
    Nach der Wärme Charitinnen.
     
    Umschwebet mich, ihr Musen,
    Ihr Charitinnen!
    Das ist Wasser, das ist Erde
    Und der Sohn des Wassers und der Erde,
    Über den ich wandle
    Göttergleich.
     
    Ihr seid rein wie das Herz der Wasser,
    Ihr seid rein wie das Mark der Erde,
    Ihr umschwebt mich, und ich schwebe
    über Wasser, über Erde,
    Göttergleich.
     
    –––––       ––––– 
    Sollder zurückkehren,
    Der kleine, schwarze, feurige Bauer?
    Soll der zurückkehren, erwartend
    Nur deine Gaben, Vater Bromius,
    Und helleuchtend, umwärmend Feuer?
    Der kehren mutig?
     
    Und ich, den ihr begleitet,
    Musen und Charitinnen alle,
    Den alles erwartet, was ihr,
    Musen und Charitinnen,
    Umkränzende Seligkeit
    Rings ums Leben verherrlicht habt,
    Soll mutlos kehren?
     
    Vater Bromius!
    Du biost Genius,
    Jahrhunderts Genius
    Bist, was innre Glut
    Pindarn war,
    Was der Welt
    Phöbus Apoll ist.
     
    Weh! Weh! Innre Wärme,
    Seelenwärme,
    Mittelpunkt!
    Glüh entgegen
    Phöb’ Apollen;
    Kalt wird sonst
    Sein Fürstenblick
    Über dich vorübergleiten,
    Neidgetroffen
    Auf der Zeder Kraft verweilen,
    Die zu grünen
    Sein nicht harrt.
     
    –––––       ––––– 
    Warum nennt mein Lied dich zuletzt?
    Dich, von dem es begann,
    Dich, in dem es endet,
    Dich, aus dem es quillt,
    Jupiter Pluvius!
    Dich, dich strömt mein Lied,
    Und kastalischer Quell
    Rinnt ein Nebenbach,
    Rinnet Müßigen
    Sterblich Glücklichen
    Abseits von dir,
    Der du mich fassend deckst,
    Jupiter Pluvius!
     
    Nicht am Ulmenbaum
    Hast du ihn besucht,
    Mit dem Taubenpaar
    In den zártliceh Arm.
    Mit der freundlichen Ros umkränzt,
    Tändelnden ihn, blumenglücklichen
    Anakreon,
    Sturmatmende Gottheit!
     
    Micht im Pappelwald
    An des Sybaris Strand,
    An des Gebirgs
    Sonnenbeglänzter Stirn nicht
    Faßtest du ihn,
    Den Blumensingenden,
    Honiglallenden,
    Fruendlich winkenden
    Theokrit.
     
    Wenn die Räder rasselten
    Rad an Rad ums Ziel weg,
    Hoch flog
    Siegdurchglühter
    Jüngliche Peitschenknall
    Und sich Staub wältzt’
    Wie vom Gebirg herab
    Kieselwetter ins Tal,
    Glühte deine Seel Gefahren, Pindar,
    Mut. – Glühte? –
    Armes Herz!
    Dort auf dem Hügel,
    Himmlisch Macht!
    Nur so viel Glut,
    Dort meine Hütte,
    Dorthin zu waten!
  • Poema en català
     
    Cançó de tempesta del caminant
     
    Ni la pluja ni la tempesta
    ompliran d’horror el cor
    d’aquell a qui no abandones, Geni.
    Aquell a qui no abandones, Geni,
    cantarà enmig
    de núvols carregats de pluja
    i de tempestes de granissa,
    com les aloses
    allà dalt.
     
    Aquell a qui no abandones, Geni,
    l’elevaràs per damunt dels camins enfangats
    amb ales de foc;
    caminarà
    com amb peus florits
    damunt el fangar de Deucalió,
    occint fàcilment Pitò
    com el gran Apol·lo Piti.
     
    Aquell a qui no abandones, Geni,
    el cobriràs amb llanoses ales
    quan dormi damunt de les roques,
    i amb ales protectores
    en la mitjanit del bosc.
     
    Aquell a qui no abandones, Geni,
    l’abrigaràs amb calor
    en les tempestes de neu;
    la calor atreu les Muses
    i atreu les Gràcies.
     
    Voleu al meu costat,
    Muses i Gràcies!
    Aquí hi ha aigua, aquí hi ha terra,
    i els fills de l’aigua i de la terra
    entre els quals camino
    igual que un déu.
     
    Sou pures com el cor de l’aigua,
    sou pures com la medul·la de la terra,
    si voleu al meu voltant, volaré
    per sobre de l’aigua i de la terra
    igual que un Déu.
     
    -––––       -––––
    Ha de tornar
    el camperol petit, negre i fogós,
    ha de tornar només
    per a esperar els teus favors, pare Dionís,
    i un foc lluminós i escalfador?
    Ell, que torna cansat?
     
    I jo, que l’acompanyo,
    Muses i Gràcies totes,
    que espero tot el que vosaltres,
    Muses i Gràcies,
    heu glorificat en la vida
    amb una corona de beatitud,
    haig de tornar desanimat?
     
    Pare Dionís,
    tu ets el Geni,
    els Geni dels segles,
    ets el que era
    l’ardor interior de Píndar,
    ets el que és per al món
    Apol·lo Febus.
     
    Ai, ai! Ardor interior,
    ardor de l’ànima,
    punt àlgid!
    Enceneu
    Apol·lo Febus,
    i la seva mirada principesca
    passarà per damunt de tu
    plena de fredor,
    i restarà plena d’enveja
    en la saba del cedre
    que ja no pot
    fer reverdir.
     
    –––––       –––––
    Per què t’anomena l’últim la meva cançó?
    A tu, pel que tot començà
    a tu, pel que tot s’acabà,
    a tu, del qual tot brilla,
    Júpiter Pluvi!
    A tu, a tu es dirigeix la meva cançó,
    com brolla un afluent
    de la deu de Castàlia;
    aparta de tu
    els feliços
    mortals ociosos,
    i cobreix-me, apaivagador,
    Júpiter Pluvi!
     
    No has visitat
    en l’omeda,
    amb la parella de coloms
    en els braços delicats,
    coronat de belles roses,
    per jugar amb ell, florit i feliç,
    Anacreó,
    divinitat dels hàlits tempestuosos!
     
    Tampoc has trobat
    en l’albera,
    ni en la platja de Síbaris,
    ni en les cimes ensolellades
    de les muntanyes,
    el florit cantaire,
    destil·lador de mel,
    i company cordial,
    Teòcrit.
     
    Quan carrisquejaven les rodes,
    roda rere roda,en ràpida cursa,
    volava amunt,
    àvid de victòria,
    el fuet del jovencell,
    i la seva vara dansava
    com un allau de còdols
    muntanya avall,
    com s’encenia la teva ànima, Píndar!
    Ah!... S’encenia?...
    Pobre cor!
    Poder celestial
    d’aquell turó!
    Si tanta ardor
    pogués arribar
    fins la meva cabana!
  • (Lied per a cor a sis veus i orquestra, Op. 14, RSWV 131, Munic, 22 de maig 1884)