Allí a la ciutat de Burgos
Allí a la ciutat de Burgos,
rica vila i abundanta,
si n’hi havia un caballero
festeja una linda dama.
No l’alcançarà el meu cor
Aquella roseta blanca.
El seu pare no li vol dar
el palau qu’ella més aima,
li n’ha feta una torra
per tenir-la retirada
en un puesto d’allà el mar
que n’era d’allà l’aigua.
El seu galant la va a veure
passant per la mar salada,
amb un llum a la mà
que era el senyal que li portava.
Es va girar un vent rigoròs
i la llum se li apaga.
La dama surt en balcó,
veu la llum que no li anava
i se n’ha entrada dedins
i a plorar se n’és posada.
Mentre que suspira i plora,
seu galant puja l’escala.
-Déu lo guard, lo meu galant,
de quanta pena mi és causa.
-Més pena me causes tu,
dolça querida de l’alma,
que sols per venir-te a veure
amb els dimonis m’he dado.
–Ai, pares que teniu filles,
caseu-les amb qui els hi agradi;
jo sols per una mujer
al dimoni m’he donado.