Poema original
Anacreòntica (1927)
Un dia Amor -ai trist,
per tot sempre hi ha noses
distret, no havia vist
l’abella entre unes roses
i al dit va ser fiblat,
perquè amb barroeria
l’havia despertat.
Amor, enfollït, pica de peus i plora,
no veu ningú a la vora
i vola i corre prest
a la gentil Citera,
que sempre Amor espera.
“Oh, mare, sô perdut!
-li diu-Ai las, jo em moro!
No em renyis perquè ploro,
que m’ha picat al dit
aquell serpent petit
armat de fibló i ales
que abella, per mon dol,
ne diu el camperol”.
”Amor, això no és res
-ella respon-i què,
aquest fiblar d’abella,
si penses en aquella
ferida que sofreix
qui ton dardell fereix?”