Poema original
El Canigó
Les muntanyes més altes,
són les del Canigó,
les que tot I’any floreixen,
primavera i tardor,
estiu ¡primavera,
que tot l’any ten en flor.
N’han florida una nina,
a Can Quintà de Molló,
malaguanyada nina,
malaguanyada flor.
Malaguanyada nina,
Can Quintà de Molló.
Si I’han casadeta,
amb I’hereu Cabanyó,
i la nit de les bodes,
és nit de gran tristor.
Malaguanyada ( ...)
La seu mare li deia:
-Joan no hi dormis, no,
mira que n’és prenyada,
del sastre de MoIló-.
Malaguanyada ( ...)
La filla s’està en cambra
que escolta tot això,
se mare se I’entorna,
a Can Quintà de Molló.
Malaguanyada ( ...)
Pel cami bé li deia:
-Filla, si ho és o no?
-Ai, no ho sé això mare,
‘xò, mare no ho és, no.
Malaguanyada ( ...)
La filla cau malalta,
demana el confessor,
el confessor hi anava,
de Prats de Molló.
Malagauanyada ( ...)
La filla se n’ha morta,
sense confessió,
envien una carta
a I’hereu Cabanyó.
Malaguanyada ( ...)
-Si vol anar a I’enterro,
que digui sí o no-, i
els hi fa de resposta:
-Ja els hi he dit que no-
Malaguanyada (…)
Quan són a mig ofici,
arriba I’hereu Cabanyó,
amb sabates grossasses,
i amb capa de pastor.
Malaguanyada ( ...)
Les muntanyes més altes
són les del Canigó.