El pardal
Una cançoneta nova, ai,
vos la diré,
del pardal quan s’acotjava, ai,
nel taronger,
ai, ai, ai, ai,
n’el taronger.
Anava de branca en branca, ai,
feia remor,
per veure si ho sentiria, ai,
la seua amor,
ai, ai, ai, ai,
la seua amor.
La seua amor n’està en cambra, ai,
que no en sent res,
si no el mosso de la casa, ai,
o el traginer,
ai, ai, ai, ai,
o el traginer.
Per la finestra més alta, ai,
li’n va parlar:
-Les onze hores són tocades, ai,
vés-te a acotxar,
ai, ai, ai, ai,
ves-te a acotxar.
-No és hora d’acotxar encara, ai,
vaig de camí:
som fet una prometença, ai,
a Sant Magí.
ai, ai, ai, ai,
a Sant Magí.
Quan a Sant Magí vaig ser, ai,
vaig suplicar,
que em deixés tornar a ma terra, ai,
per festejar,
ai, ai, ai, ai,
per festejar.
De tres amors que en tenia, ai,
‘quell aucellet,
Mariagna, Petronila i
Elisabet,
ai, ai, ai, ai,
Elisabet.