El pastor de Can Gustí
I una cançó vui cantar,
no hi ha molt que s’és dictada,
del pastor de Can Gustí
que en festeja la criada.
No t’espantis, Alabau,
que el teu mal no en será d’altre.
Tant, tant ne I’ha festejat
ha vingut que I’ha enganyada,
quan això s’és descobert,
Alabau era a la muntanya.
Ja hi pugen dos agutzils,
i un germà de la criada,
quan ne foren ColI del Faig,
dos carboners encontraren.
-Déu vos guard, los carboners,
-Déu vos guard, los camarades.
-Ens diríeu, I’Alabau,
que en té tanta anomenada?
-L’Alabau és a Maubet,
majoral de la ramada—
Quan ne foren a Maubet,
I’encontraren a cor de jaça.
-Déu lo guard, lo Alabau,
-Déu vos guard, los camarades.
-Venim per ordre d’en Gustí,
que heu de baixar-ne a la plana.
-Vint-i-vuit de juliol,
no és hora de baixar encara,
no baixarà I’Alabau,
que no en baixi la ramada-.
Fent-Ios-hi estes raons,
ja parlaven per lIigar-lo.
-Minyons, a mi no em dieu més,
que resposta no us faig mala.
Tres bales tinc al fusill,
totes tres faran fermança,
si no n’hi ha prou d’això,
fins tiraríem de la daga.
Si no n’hi ha prou d’això,
fins tiraríem de la daga-.
Ja n’emprenen el camí,
i a Can Gustí se’n tornaren.