Poema original
Si n’eren trenta presos
Si n’eren trenta presos,
tots són dins la presó,
ells canten i s’alegren,
la vida mia,
dicten una cançó,
la vida amor.
La filla del rei se’ls escolta,
d’allí dalt d’un balcó,
i els presos se’n talaien,
la vida mia,
retarden la cançó,
la vida amor.
-Canteu, canteu, los presos,
no resteu per mi , no.
-Com cantaríem, senyora,
la vida mia,
som tancats dins presó,
la vida amor.
-Vui demanar al meu pare,
si em valdrà donar un dô,
ai pare, lo meu pare,
la vida mia,
un dô voldria jo,
la vida amor.
-Ma filla Margarida,
quin do voldries tu?
-Ai pare, lo meu pare,
la vida mia,
les claus de la presó,
la vida amor.
-Ma filla Margarida ,
que’n voldries fer tu?
-Ai pare, lo meu pare,
la vida mia,
per treure I’aimador,
la vida amor.
-Ma filla Margarida,
qui és el teu aimador?
-Ai pare, lo meu pare,
la vida mia,
lo més petit de tots,
la vida amor.
-Demà que n’és dissabte,
los vull fer penjar a tots.
-Ai pare, lo meu pare,
la vida mia,
no em pengeu I’aimador,
la vida amor.
-Ma filla Margarida,
serà el primer de tots.
-Ai pare, lo meu pare,
la vida mia,
pengeu-m’hi en a mi i tot,
la vida amor.
I a cada cop de forca,
poseu’hi un ram de flors,
que la gent que hi passaran,
la vida mia,
diran: Déu los perdó,
la vida amor.