Poema original
02. Allà en les llunyanies…
Allà en les llunyanies de la mar
s’aixecava la lluna solitària;
un himne sense mots, acompassat,
le cantaven les ones de la platja.
El cel, tot llis i tot descolorit,
s’escoltava el cantar de les onades;
i la terra, enfosquint-se a poc a poc,
sense veu, sense vent i sense gales,
semblava submergir-se en el no-res,
davant del cel i el mar il·luminant-se
al bes de la lluna, a cada instant més clar,
i a la remor creixent de les onades.