En una caminada
Arribo a una amable ciutat
quan el vespre vermelleja els carrers.
Per una finestra oberta, precisament
sobre el més bell parterre florit,
m’arriba, de lluny, un so de campanes daurades,
i una veu com d’un cor de rossinyols
fa que les flors tremolin,
que els perfums s’escampin,
que les roses mostrin el seu vermell més fort.
Resto admirat llarga estona, subjugat pel delit.
Com he pogut sortir per aquella porta
no ho sé ni jo mateix!
Ai, que lluminós és ara el món!
El cel s’adorm amb un rebombori de porpres,
posant darrere la ciutat un nimbe daurat;
com murmuren els verns del riu,
com murmura al fons el molí!
Estic com ebri, atordit:
Oh, Musa, has commogut el meu cos
amb un alè amorós!