Manuel Capdevila i Font
musicògraf
SIgnaturaMC 500
  • Obra: Das Kind am Brunnen
  • Compositor: Hugo Wolf
  • Poeta: Friedrich Hebbel
  • Poema original
     
    Das Kind am Brunnen
     
    Frau Amme, Frau Amme, das Kind ist erwacht!
           Doch die liegt ruhig um Schlafe,
    Die Vöglein zwitschern, die Sonne lacht,
           Am Hügel weiden dei Schafe.
     
    Frau Amme, Frau Amme, das Kind steht auf,
           Es wagt sich weiter und weiter!
    Hinab zum Brunnen nimmt es den Lauf,
           Da stehen Blumen und Kräuter.
     
    Frau Amme, Frau Amme, das Brunnen ist tief!
           Sie schläft, als läge sie drinnen!
    Das Kind läuft schnell, wie es nie noch lief,
           Die Blumen locken’s von hinnen.
     
    Nun steht es am Brunnen, nun ist es am Ziel,
           Nun pflückt es die Blumen sich munter,
    Doch bald ermüdet das reizende Spiel,
           Da schaut’s in die Tiefe hinunter.
     
    Und unten erblickt es ein holdes Gesicht,
           Mit Augen, so hell und so süße.
    Es ist sein eignes, das weiß es noch nicht,
           Viel stumme freundliche Grüße!
     
    Das Kindlein winkt, der Schatten geschwind
           Winkt aus der Tiefe ihm wieder.
    Herauf! Herauf! So meint es das Kind;
           Der Schatten: Hernieder! Hernieder!
     
    Schon beugt es sich über den Brunnerrand,
           Frau Amme, du schläfst noch immer!
    Da fallen die Blumen ihm aus der Hand
           Und trüben den lockenden Schimmer.
     
    Verschwunden ist sie, die süße Gestalt,
           Verschluckt von der hüpfenden Welle,
    Das Kind durchschauert’s fremd und kalt,
           Und schnell enteilt es der Stelle.
  • Poema en català
     
    L’infant prop del pou
     
    Senyora dida, senyora dida, l’infant és despert!
           Però ella jeu amb un son tranquil.
    Els ocellets refilen, el sol somriu,
           Les ovelles pasturen pel turó.
     
    Senyora dida, senyora dida, l’infant s’aixeca,
           cada vegada és més atrevit!
    Agafa el camí del pou,
           que està ple d’herbes i flors.
     
    Senyora dida, senyora dida, el pou és profund!
           Ella dorm, com si jaiés allà dins!
    L’infant corre més ràpid que mai,
           encisat per les flors.
     
    Ha arribat al pou, que és la seva meta,
           i es posa molt content a collir flors,
    però aviat es cansa d’aquest joc
           i mira cap al fons del pou.
     
    I des d’allà el mira una dolça faç,
           amb ulls dolços i clars.
    Ell no sap encara que és la seva,
           que el saluda silenciosa i afable!
     
    L’infant saluda, i l’ombra immediatament
           li torna el gest des del fons.
    Puja, puja! li vol dir l’infant;
           i l’ombra: baixa, baixa!
     
    Ja s’inclina per damunt del vorell,
           senyora dida, segueixes dormint!
    Ara li cauen les flors de la mà
           i enterboleixen l’encisera lluïssor.
     
    S’ha esvaït la dolça faç,
           empassada per l’ona arrissada;
    l’infant s’ho mira fred i llunyà,
           i aviat fuig d’aquell indret.
  • (Lied, Viena, abril 1878)