El convalescent a l’esperança
Amb el matí arribà la mort:
però que dolçament reposava ja el meu cap,
amagat en la teva falda, oh, esperança,
fins que s’acabés la batalla.
Vaig oferir sacrificis a tots els déus,
però m’havia oblidat de tu;
al costat del Salvador etern
contemplaves la festa.
Perdona’m, tu, tan fidel!
Surt de la teva letargia,
que per una vegada et pugui veure
la cara sempre eterna a la llum de la lluna,
directa des del cor, com un nen,
i sense aflicció;
ai, que només una vegada, sense dolor
m’estrenyis entre els teus braços!