El bandit caçador
El vell moliner Jacob seu
solitari amb un vas de vi.
És negra mitjanit, només a vegades
llambreja un llampec.
La roda del molí xiula, el vent bramula;
però la dona i el fill dormen tranquils.
El vell beu nerviós alguns glops;
pensa en el temps i en la mort.
Com a fora es persegueixen les ales de la tempesta,
així el persegueixen plaers i afanys,
enterrats ja fa molt de temps, i ressuscitats
aquesta nit en el seu pit.
Obre la porta i mira enfora:
Qui arriba ara tan tard?
Un caçador amb l’escopeta,
amb el seu gos perdiguer,
amb ploma de gall i pels d’isard al capell,
i el gipó verd tacat de sang.
El moliner se’l mira, esglaiat,
contempla la cara del caçador,
i se li ericen horroritzats els cabells,
i li puja la sang al cor.
És el bandit caçador, el curd salvatge,
que darrerament havia estat executat al bosc.
El tenebrós caçador afusellat
el crida entre els arbustos de Jacob,
aquest agafa titubejant el seu vas
fins que el fa a trossos;
pren obedient la seva arma
i s’esquitlla darrera l’horrorosa aparició.
Surten cap al bosc
a la recerca de preses salvatges;
el soroll del vent és cada vegada més fort,
i més àrid el fullatge del camí.
El caçador crida amb gran avidesa:
“Vine, germà, cacem, cacem!”
S’endinsen en el bosc obscur
per corrents frescos i hirsuts;
les feren s’espanten, els arbustos creixen,
entre els matolls el gos
borda amb l’olfacte molt actiu,
i el caçador crida: “Busca, gos, busca!”
Però en l’indret més secret del bosc,
en el seu racó preferit,
on una vegada el travessà la bala
d’una mà traïdora,
es detura i crida: “Mira!
Ací em matà com a un porc!”
El bosc gemega en la minvant tempesta,
il·luminat ara per la lluna;
el moliner envalentit pregunta:
“Què hi ha en aquell món?”
i murmura amb la faç ombrívola
el caçador: “No hi ha res!”