Poema original
In der Fremde II
Ich geh’ durch die dunklen Gassen
Und wandre von Haus zu Haus,
Ich kann mich noch immer nicht fassen,
Sieht alles so trübe aus.
Da gehen viel’ Männer und Frauen,
Die alle so lustig sehn,
Die fahren und lachen und bauen,
Daß mir die Sinne vergehn.
Oft wenn ich bläuliche Streifen
Seh’ über die Dächer fliehn,
Sonnenschein draußen schweifen,
Wolken am Himmel ziehn:
Da treten mitten im Scherze
Die Tränen ins Auge mir,
Denn die mich lieben vom Herzen,
Sind alle so weit von hier.
Poema en català
A l’estranger II
Camino pels carrers obscurs
i vaig de casa en casa,
però encara no em puc asserenar,
tot em sembla molt trist!
Passen molts homes i dones
i tots semblen molt contents,
caminen, riuen i parlen,
fins a fer-me perdre els sentits!
Sovint, quan veig fugir
franges blavoses damunt les teulades,
o escapar-se un raig de sol,
o núvols que s’empenyen en el cel:
Llavors enmig de les bromes
se m’omplen els ulls de llàgrimes,
car els estimats del meu cor
són tots molt lluny d’aquí!