Manuel Capdevila i Font
musicògraf
SIgnaturaMC 500
  • Obra: Liebchen, wo bist du?
  • Compositor: Hugo Wolf
  • Poeta: Robert Reinick
  • Poema original
     
    Liebchen, wo bist du?
     
    Zaubrer bin ich, doch was frommt es?
    Denn mein Lieb ist eine Fei,
    Höhnt mich mit noch ärgerm Zauber,
    Ruf’ ich freundlich sie herbei:
    Liebchen, wo bist du?
     
    Heute noch in Feld und Garten
    Ging ich, sie zu suchen aus;
    Plötzlich lacht’ aus einer Rose
    Glühend rot ihr Mund heraus:
    Liebster, da bin ich!
     
    Ich nun ward ein schneller Zephir,
    Küßt im Flug de Rose schon,
    Ach! nur eine Rose küßt ich,
    Liebchen war daraus entflohen.
    Liebchen, wo bist du?
     
    Sieh, da schaut sie aus der Sonne,
    Eingehüllt ion Strahlen ganz,
    Und doch blinkten ihre Augen
    Mir durch all den Himmelsglanz:
    Liebster, da bin ich!
     
    Ich, zum klaren See mich wandelnd,
    Fing mir schnell den Sonnenschein;
    Ach! nur Sonnenstrahlen fing ich,
    Liebchan saß nicht mehr darein.
    Liebchen, wo bist du?
     
    Horch! da sang am Waldesufer
    Plötzlich eine Nachtigall;
    Wohlbekannt war mir die Stimme,
    Und sie sanag mit süßem Schall:
    Liebster, da bin ich!
     
    Schnell zum Abendstern verwandelt,
    Blickt ich durch die grüne Nacht;
    Ach! den leeren Busch erblickt ich,
    Liebchen hatt’ sich fortgemacht.
    Liebchen, wo bist du?
     
    Und so treibt sie’s alle Tage,
    Läßt mir eben jetzt nicht Ruh’,
    Während dieses Lied ich singe,
    Ruft sie unsichtbar mir zu:
    Liebster, da bin ich!
     
    Liebchen, mach’ dem Spiel eine Ende,
    Komm’ nun endlich selbst herbei –
    Glaub’, ein einziger Kuß ist schöner,
    Als die ganze Zauberei!
    Liebchen, wo bist du?
  • Poema en català
     
    Estimada, on ets?
     
    Sóc un bruixot, però de què em serveix?
    Car la meva amor és inassequible,
    i es burla de mi amb una màgia més forta
    quan li crido amablement:
    estimada, on ets?
     
    Avui mateix he sortit a buscar-la
    pels camps i pels jardins;
    de sobte en una rosa em somriu
    la seva ardent boca vermella:
    estimat, sóc aquí!
     
    M’he convertit llavors en un ràpid zèfir
    que ha besat volant la rosa,
    ai! només he besat una rosa,
    l’estimada s’havia esvaït!
    Estimada, on ets?
     
    Mira, ara apareix en el sol
    tota envoltada de raigs,
    i amb tot, veig brillar els seus ulls
    enmig de tota l’esplendor del cel:
    estimat, sóc aquí!
     
    Jo, girant-me cap a la mar clara,
    he agafat ràpid un raig de sol;
    ai! només era un raig de sol,
    l’estimada ja no hi seia.
    Estimada, on ets?
     
    Escolta! De sobte a la vorera del bosc
    canta un rossinyol;
    prou que reconec aquest veu
    que refila dolçament:
    estimat, sóc aquí!
     
    Convertit llavors en l’estel de l’alba,
    he vetllat tota la verda nit;
    ai! he mirat als boscos buits
    car l’estimada ha desaparegut.
    Estimada, on ets?
     
    I em fa el mateix cada dia,
    i no em dóna un moment de pau:
    mentre canto aquesta cançó
    em crida, invisible:
    estimat, sóc aquí!
     
    Estimada, acaba ja aquest joc,
    i surt d’una vegada!
    Creu-me! Un sol bes és molt millor
    que tota la màgia!
    Estimada, on ets?
  • (Lied, Viena, abril 1883)