Manuel Capdevila i Font
musicògraf
SIgnaturaMC 500
  • Obra: Nächtliche Wanderung
  • Compositor: Hugo Wolf
  • Poeta: Nikolaus Lenau
  • Poema original
     
    Nächtliche Wanderung
     
    Die Nacht ist finster, schwül und bang,
    Der Wind im Walde tost;
    Ich wandre fort die Nacht entlang;
    Und finde kein Trost.
     
    Und mir zur Seite, engelmild,
    Und ach! so schmerzlich traut,
    Zieht mein Geleite hin, das Bild
    von meiner toten Braut.
     
    Ihr bleiches Antlitz bittet mich,
    Was mich ihr süßer Mund
    So zärtlich bat und feierlich
    In ihrer Sterbestund’:
     
    “Bezwinge fromm die Todeslust,
    Die mir im Auge starrt,
    Wenn man mich bald von deiner Brust
    Fortreißet und verscharrt!”
     
    Da unten braust der wilde Bach,
    Führt reichen frischen Tod,
    Die Wogen rufen laut mir nach:
    “Komm, komm und trinke Tod!”
     
    Das klingt so lieblich wie Musik,
    Wird wo ein Paar getraut:
    Doch zieht vom Sprunge mich zurück
    Das Wort der toten Braut.
     
    Stets finster wird der Wolkendrang,
    Der Sturm im Walde brüllt,
    Und fern erhebt sich Donnerklang,
    Der immer stärker schwillt.
     
    O schlängle dich, du Wetterstrahl,
    Herab, ein Faden mir,
    Der aus dem Labyrinth der Qual
    Hinaus mich führt zu ihr!
     
     
  • Poema en català
     
    Caminada nocturna
     
    La nit és fosca, angoixosa i sufocant,
    i el vent bramula en el bosc;
    camino tota la nit
    i no trobo cap consol.
     
    Al meu costat, dolça com un àngel,
    i, ai, amb punyent fidelitat,
    em fa companyia la imatge
    de la meva difunta promesa.
     
    La seva pàl·lida faç em recorda
    el que la seva dolça boca
    em pregà amb tendresa i solemnitat
    en el moment de la seva mort:
     
    “Reprimeix, pietós, l’ànsia de mort
    que veig en els teus ulls,
    quan aviat m’arrenquin dels teus braços
    per a enterrar-me!”
     
    Allà al fons bramula el rierol salvatge,
    que m’ofereix una mort fresca i agradable,
    les ones em diuen amb veu forta:
    “Vine, vine i beu la mort!”
     
    Em sona tan dolçament
    com una música de noces,
    però retenen el meu salt
    les paraules de la difunta promesa.
     
    Sempre llòbrecs passen els núvols,
    i la tempesta bull en el bosc;
    se sent en la llunyania el retruny dels trons,
    que creix amb més i més força.
     
    Oh, envia, llamp tempestuós,
    una guspira sobre meu,
    que des d’aquest laberint de dolors
    em porti fins a ella!
  • (Lied, Viena, febrer 1878)
    (Fragment d’un Lied, Viena, febrer 1878)