Prometeu
Cobreix el teu cel, Zeus,
amb fum de núvols,
i actua, com un noi
que escapça cards
en els roures i en els cims de les muntanyes.
La meva terra
l’has de deixar tranquil·la,
i la meva cabana, que tu no has construït,
i la meva llar,
de la qual enveges
el seu ardor.
No conec res més miserable
sota el sol, que vosaltres, déus!
Alimenteu tristament
la vostra majestat
amb víctimes de sacrificis
i hàlits d’oracions,
i estaríeu en la indigència
si no fos pels nens i pels captaires,
idiotes esperançats.
Quan jo era un nen,
i no sabia on adreçar-me,
vaig aixecar la meva mirada extraviada
cap al sol, com si darrera d’ell hi hagués
una orella per escoltar les meves penes,
un cor com el meu,
per apiadar-se de l’oprimit.
Qui em va ajudar
contra la insolència dels Titans?
Qui em va salvar de la mort,
de l’esclavatge?
No ho vas fer tu tot sol,
sagrat cor ardent?
I t’has d’encendre, jove i bo,
per donar gràcies, enganyat, per l’auxili
dels adormits allà dalt?
Jo, honorar-te? Per què?
Has calmat mai les penes
dels afligits?
Has eixugat mai les llàgrimes
dels angoixats?
No m’han convertit en un home
el temps, que tot ho pot,
i el destí etern,
els meus senyors i els teus?
Et pensaves potser
que jo havia d’odiar la vida,
i fugir al desert,
perquè no han madurat
tots els meus somnis?
Aquí estic jo, formant homes
segons la meva imatge.
Una raça igual a mi,
per sofrir, per plorar,
per gaudir i alegrar-se,
i no preocupar-se de tu,
com jo!