Manuel Capdevila i Font
musicògraf
SIgnaturaMC 500
  • Obra: Sehnsucht, op. 3/2
  • Compositor: Hugo Wolf
  • Poeta: Johann Wolfgang von Goethe
  • Poema original
     
    Sehnsucht
     
    Was zieht mir das Herz so?
    Was zieht mich hinaus?
    Und windet und schraubt mich
    Aus Zimmer und Haus?
    Wie dort sich die Wolken
    Um Felsen verziehn,
    Da möcht’ ich hinüber,
    Da möcht’ ich wohl hin!
     
    Nun wiegt sich der Raben
    Geselliger Flug;
    Ich mische mich drunter
    Und folge dem Zug.
    Und Berg und Gemäuer
    Umfittigen wir;
    Sie weilet da drunten;
    Ich spähe nach ihr.
     
    Da kommt sie und wandelt;
    Ich eile sobald,
    Ein singender Vogel,
    Zum buschigten Wald.
    Sie weilet und horchet
    Und lächelt mit sich:
    “Er singet so lieblich
    Und singt es an mich.”
     
    Die scheidende Sonne
    Verguldet die Höhn;
    Die sinnende Schöne
    Sie läßt es geschehn.
    Sie wandelt am Bache
    Die Wiesen entlang,
    Und finster und finstrer
    Umschlingt sich der Gang;
     
    Auf einmal erschein’ ich
    Ein blinkender Stern.
    “Was glänzet da droben?
    So nah und so fern?”
    Und hast du mit Staunen
    Das Leuchten erblickt;
    Ich lieg’ dir zu Füßen,
    Da bin ich beglückt!
  • Poema en català
     
    Enyorança
     
    Què és el que tan atrau el meu cor?
    Què és el que m’empeny,
    em desvia i em foragita
    de la cambra i de la casa?
    Com s’amunteguen els núvols
    allà en la muntanya!
    Cap allà m’agradaria,
    cap allà voldria anar!
     
    Ara voletegen els corbs,
    en sociable aplec.
    Jo m’hi barrejo
    i segueixo el seu vol,
    i sobrevolem
    muntanyes i muralles.
    Ella ha restat a baix
    i jo intento veure-la.
     
    I ara arriba caminant;
    jo m’apresso tot seguit,
    un ocell canta
    en el bosc frondós.
    Ella es para i escolta,
    i somriu:
    “Que dolç que canta,
    i canta per a mi”.
     
    El sol ponent
    posa or en els cims;
    la bella, pensativa,
    deixa passar el temps.
    Camina cap al rierol
    a través dels camps,
    i el camí es torna
    més i més fosc.
     
    De sobte aparec,
    un estel fulgurant,
    “Què brilla allà dalt,
    tan lluny i tan a prop?”
    I així que has mirat, sorpresa,
    la resplendor,
    jo m’ajec als teus peus,
    i allà sóc feliç!
  • (Lied, Op. 3/2, Marburg o Windischgraz, setembre 1875)