Últimes boires de tardor, somnis freds
Últimes boires de tardor, somnis freds,
muntanyes i valls endolades,
la tempesta s’emporta les fulles dels arbres,
que resten fantasmals i pelats.
Només un de sol, trist i silenciós,
un únic arbre conserva el fullatge,
humit com per llàgrimes de nostàlgia,
i remou la seva verda testa.
Ai, el meu cor és com aquest desert,
i l’arbre que allà hi veig,
amb estival verdor, és la teva imatge,
estimadíssima i bella dama!