L’ocell de Suschen
Jo tenia un ocellet, ai què bell!
no podrà haver-n’hi mai cap de més bell!
Tenia al pit un petit cor vermell,
i cantava i cantava quasi fins a la mort.
Ocellet del meu cor, bell ocellet,
ara m’hauries d’acompanyar al mercat!...
I quan vaig arribar a la ciutat,
ell seia quiet damunt la meva espatlla;
i al passar davant la casa del noi
al qual vaig ésser infidel,
vaig veure el noi a la finestra,
que feia esclafir els dits:
com el va sentir de seguida el meu ocell!
I, mutis, anà volant cap al noi,
que l’acaronà amb tant d’amor i dolçor
que jo no sabia el que havia de fer;
parada, amb el cor sobresaltat,
vaig ocultar la faç entre les mans,
i esquitllant-me d’allà, vaig plorar molt,
mentre el sentia cridar darrera meu:
“Falsa noia, que Déu et protegeixi,
torno a tenir el teu petit cor vermell!”