Poema en català
Desig
Voldria viatjar lluny,
lluny, pel mar,
oh estimada meva,
només amb tu!
Dels apressants i escoltes
i dels freds pertorbadors,
ens mantindria apartats
l’abisme onejant
de la mar amenaçadora,
estaríem segurs
i feliços tots sols.
I si es desfermés una tempesta,
et mantindria abraçada
contra el meu pit.
Quan ones eixordadores
s’aixequessin cap al cel,
més amunt s’aixecaria
el meu cor embriac:
i el meu amor,
etern i fort,
t’abraçaria en la tempesta
alegrament.
Tremolaries,
i mirant-me als ulls,
hi veuries
el que mai no naufraga
en cap tempesta,
i somriuries
i deixaries de tremolar.
Mira, ara calla
l’aldarull enfurismat,
s’han adormit
les ones i els vents,
i damunt les aigües
hi ha una calma profunda.
Descanses pensarosa
en el meu pit,
en la calma profunda:
el meu cor bategant
sent palpitar la resposta
del teu cor bategant.
Estem sols,
però xiuxiueges baixet
per a no molestar
la mar pensarosa.
Només amb dolçor
tremolen els teus llavis,
túrgides roses;
jo aspiro les teves paraules,
l’aroma sonor
de la dolça rosa.
A l’est apareix
la lluna clara,
i Déu cobreix
d’estrelles el cel,
i benaurat com Ell
cobreixo
la teva faç estimada,
un cel de bellesa
amb besos apassionats.