Thränenregen
Wir saßen so traulich beisammen
Im kühlen Erlendach,
Wir schauten so traulich zusammen
Hinab in den rieselndend Bach.
Der Mond war auch gekommen,
Die Sternlein hinterdrein,
Und schauten so traulich zusammen
In den silbernen Spiegel hinein.
Ich sah nach keinem Monde,
Nach keinem Sternenschein,
Ich schaute nach ihrem Bilde,
Nach ihren Augen allein.
Und sahe sie nicken und blicken
Herauf aus dem seligen Bach,
Die Blümlein am Ufer, die blauen,
Sie nickten und blickten ihr nach.
Und in den Bach versunken
Der ganze Himmel schien,
Und wollte mich mit hinunter
In seine Tiefe ziehn.
Und über den Wolken und Sternen
Da rieselte munter der Bach,
Und rief mit Singen und Klingen:
Geselle, Geselle, mir nach!
Da gingen die Augen mir über,
Da ward es im Spiegel so kraus;
Sie sprach: Es kommt ein Regen,
Ade, ich geh’ nach Haus.
Pluja de llàgrimes
Estàvem asseguts en estreta intimitat
sota la fresca teulada dels verns,
i miràvem tots dos confiats
cap al rierol murmurador.
També havia arribat la lluna,
seguida per les estrelles,
i es veien totes elles
en el mirall argentat.
Jo no mirava cap lluna,
ni a la llum de cap estrella,
només mirava la seva imatge,
només mirava els seus ulls.
I vaig veure com s’inclinava
i mirava cap al tranquil rierol
per saludar a les floretes blaves de la riba,
i elles s’inclinaven i la saludaven també.
I tot el cel semblava
submergit en el rierol,
i volia atraure’m endins
cap a la seva fondària.
I per sobre els núvols i les estrelles,
murmurava alegre el rierol,
i cridava amb cançons i tonades:
“Company, company, segueix-me!”
Llavors mirà més enllà,
i el mirall es va arrissar;
i ella em digué: “S’acosta la pluja,
adéu, me’n vaig a casa!”