Manuel Capdevila i Font
musicògraf
SIgnaturaMC 500
  • Obra: 01. Szene am Garten
  • Compositor: Robert Schumann
  • Poeta: Johann Wolfgang von Goethe
  • Cicle: Szenen aus Goethes Faust
  • Poema original
     
    01. Szene am Garten
     
    Faust:
    Du kanntest mich, o kleiner Engel, wieder,
    Gleich als ich in den Garten kam?
     
    Margarete:
    Saht Ihr es nicht? ich schlug die Augen nieder.
     
    Faust:
    Und du verzeihst die Freiheit, die ich nahm?
    Was sich die Frechheit unterfangen,
    Als du jüngst aus dem Dom gegangen?
     
    Margarete:
    Ich war bestürtzt, mir was das nie geschehn;
    Es konnte niemand von mir Übels sagen.
    Ach, dacht’ ich, hat er in deinem Betragen
    Was Freches, Unanständiges gesehn?
    Es schien ihn gleich nur anzuwandeln,
    Mit dieser Dirne gradehin zu handeln.
    Gesteh’ ich’s doch! Ich wußte nicht, wass ich
    Zu Eurem Vorteil hier zu regen gleich begonnte;
    Allein gewiß, ich war recht bös’ auf mich,
    Daß ich auf Euch nicht böser werden konnte.
     
    Faust:
    Süß Liebchen!
     
    Margarete:
    Laßt einmal!
    Sie pflückt eine Sternblumme und zupft die Blätter ab,
    eins nach dem andern
     
    Faust:
    Was soll das? Einen Strauß?
     
    Margarete:
    Nein, es soll nur ein Spiel.
     
    Faust:
    Wie?
     
    Margarete:
    Geht! Ihr lacht mich aus.
    Sie rupft und murmelt.
     
    Faust:
    Was murmelsts du?
     
    Margarete (halb laut):
    Er liebt mich – liebet mich nicht.
     
    Faust:
    Du holdes Himmelsangesicht!
     
    Margarete (fährt fort):
    Liebt mich – Nicht – Liebt mich – Nicht –
    Das letzte Blatt ausrupfend, mit holde Freude
    Er liebt mich!
     
    Faust:
    Ja, mein Kind! Laß dieses Blumenwort
    Dir Götterauspruch sein. Er liebt dich!
    Verstehst du, was das heißt? Er liebt dich!
    Er faßt ihre beiden Hände.
     
    Margarete:
    Mich überläuft’s!
     
    Faust:
    O schaudre nicht! Laß diesen Blick,
    Laß diesen Händedruck dir sagen,
    Was unaussprechlich ist:
    Sich hinzugeben ganz und eine Wonne
    Zu fühlen, die ewig sein muß!
    Ewig! – Ihr Ende würde Verzweiflung sein.
    Nein, kein Ende! Kein Ende!
    Margarete drückt ihm die Hände, macht sich los und
    läuft weg. Er steht einen Augenblick in Gedanken,
    dann folgt er ihr.
     
    Marthe kommend:
    Die Nacht bricht an.
     
    Mephistopheles:
    Ja, und wir wollen fort.
     
    Marthe:
    Ich bät’ Euch, länger hier zu bleiben,
    Allein es ist ein gar zu böser Ort.
    Es ist, als hätte niemand nichts zu treiben
    Und nichts zu schaffen,
    Als auf des Nacbarn Schritt und Tritt zu gaffen,
    Und man kommt ins Gered’, wie man sichmmer stellt.
    Und unser Pärchen?
     
    Mephistopheles:
    Ist den Gang dort aufgeflogen.
    Mutwill’ge Sommervögel!
     
    Marthe:
    Es scheint ihr gewogen.
     
    Mephistopheles:
    Und sie ihm auch. Das ist der Lauf der Welt.
     
    EIN GARTENHÄUSCHEN
     
    Margarete springt herein, steckt sich hinter die Tür,
    hält die Fingerspitze an die Lippen, und guckt durch
    die Ritze.
     
    Margarete:
    Er kommt!
     
    Faust kommt:
    Ach Schelm,so neckst du mich!
    Treff’ ich dich! Er küßt sie.
     
    Margarete ihn fassend und den Kuß zurückgebend :
    Bester Mann! von Herzen lieb’ ich dich!
    Mephistopheles klopft an.
     
    Faust stampfend :
    Wer da?
     
    Mephistopheles:
    Gut Freund!
     
    Faust:
    Ein Tier!
     
    Mephistopheles:
    Es ist wohl Zeit zu scheiden.
     
    Marthe kommt.
    Ja, es ist spät, mein Herr.
     
    Faust:
    Darf ich Euch nicht geleiten?
     
    Margarete:
    Die Mutter würde mich – Lebt wohl!
     
    Faust:
    Muß ich denn gehn? Lebt wohl!
     
    Marthe:
    Ade!
     
    Margarete:
    Auf baldig Wiedersehn!
    Faust und Mephistipheles ab.
  • Poema en català
     
    01. Escena al jardí
     
    Faust:
    M’has reconegut, petit àngel,
    així que he arribat al jardí?
     
    Margarida:
    No ho heu vist? He baixat els ulls.
     
    Faust:
    I em perdones la llibertat que m’he pres?
    El que ha gosat la meva insolència
    quan acabaves de sortir de l’església?
     
    Margarida:
    Em vaig desconcertar, mai no m’havia passat
                                                                      abans.
    Mai ningú no ha pogut dir res dolent de mi.
    Ai, vaig pensar, haurà vist en la teva actitud
    quelcom d’insolent o indecorós?
    Semblava com si se li acabés d’ocórrer,
    de tractar així aquella mossa.
    Però haig de confessar que no sabia el que ja
    llavors començava a inclinar-me al vostre favor;
    el que és segur és que estava molt enfadada
    Amb mi, perquè no havia pogut ésser més
                                                        dolenta amb vós.
     
    Faust:
    Dolça estimada!
     
    Margarida:
    Deixeu-me un moment!
    Cull un narcís, i desfulla els pètals,
    l’un darrera l’altre.
     
    Faust:
    Què vols fer? Un ram?
     
    Margarida:
    No, no és més que un joc!
     
    Faust:
    Com?
     
    Margarida:
    Aneu-vos-en! Us riuríeu de mi!
    Desfulla i murmura.
     
    Faust:
    Què murmures?
     
    Margarida a mitja veu :
    M’estima... no m’estima.
     
    Faust:
    Oh, dolça imatge celestial!
     
    Margarida continua
    M’estima... no...m’estima... no...
    agafant l’últim pètal amb gran joia:
    M’estima!
     
    Faust:
    Sí, criatura! Deixa que la veu d’aquesta flor
    sigui l’oracle dels déus! T’estima!
    Comprens el que això vol dir? t’estima!
    Li agafa les dues mans.
     
    Margarida:
    No ho suportaré!
     
    Faust:
    Oh, no tremolis! Deixa que els meus ulls
    i aquestes mans que et premen,
    et diguin el que és inexpressable:
    lliurar-se totalment i sentir un delit
    per a tota l’eternitat!
    Eternitat!... La seva fi seria la desesperació.
    No, cap fi, cap fi!
    Margarida li prem les mans, les deixa anar i se’n va.
    Ell es queda un moment pensívol i després la segueix.
     
    Marta arribant :
    Comença a clarejar.
     
    Mefistòfil:
    Sí, ens n’haurem d’anar.
     
    Marta:
    Us pregaria de restar ací més temps,
    però és un indret massa dolent.
    És com si ningú tingués cap estímul
    ni res més a fer
    que embadalir-se amb el que fan els veins,
    i criticar tot el que una fa.
    I la nostra parelleta?
     
    Mefistòfil:
    S’han envolat per aquell camí,
    ocellets entremaliats!
     
    Marta:
    Ell sembla encisat per ella.
     
    Mefistòfil:
    I també ella per ell. Així és el món.
     
    UN PETIT PAVELLÓ
     
    Entra Margarida, s’amaga darrera la porta, es posa les
    puntes dels dits als llavis, i espia per una escletxa.
     
    Margarida:
    Ja ve!
     
    Faust arriba :
    Ah, múrria! Com et rius de mi!
    Ja t’he trobada! La besa.
     
    Margarida abraçant-lo i tornant-li el bes :
    Ets el millor! T’estimo de tot cor!
    Mefistòfil truca.
     
    Faust picant de peus :
    Qui hi ha?
     
    Mefistòfil:
    Un bon amic!
     
    Faust:
    Una bèstia!
     
    Mefistòfil:
    Ja és hora d’acomiadar-se.
     
    Marta (arriba) :
    Sí, és tard, mon senyor.
     
    Faust:
    No us puc acompanyar?
     
    Margarida:
    La mare em faria... Adéu!
     
    Faust:
    Així, doncs, me n’haig d’anar? Adéu!
     
    Marta:
    Adéu!
     
    Margarida:
    A reveure aviat!
    Surten Faust i Mefistòfil.
  • (Escena per a veus solistes, cor i orquestra, WoO 3, Leipzig, Dresden i Düsseldorf, 1844-53)