01. A l’ombra del lledoner (1924)
A l’ombra del lledoner
una fadrineta plora.
La tarda mor dalt del cim
i llisca per la rossola,
l’esfilagarsen els brucs,
la tenebra se l’emporta.
La noia plora d’enyor:
el lledoner no fa ombra.
Fadrina, l’amor és lIuny;
enllà, la carena fosca.
Si passava un cavaller...
Du el cavall blanc de la brida.
L’arbre li dóna repòs,
l’oratge, manyac, arriba.
Al cel la llum de l’estel
és la rosada del dia.
-Cavaller, l’amor és lluny;
amb I’ombra i el cant fugia.
-Fadrina, l’amor és lluny;
per l’ampla plana camina.
La nit sospira, la nit,
el bosc, la riera clara.
Les branques del lledoner
són fines i despullades;
fulla i ocell n’han fugit,
però hi crema l’estelada.
Fadrina, l’amor és lluny;
demana’l a punta d’alba,
quan l’ombra del lledoner
s’allargui com un miracle.