Nun bin ich dein
Nun bin ich dein,
Du aller Blumen Blume,
Und sing allein
Allstund zu deinem Ruhme;
Will eifrig sein,
Mich dir weihn
Und deinem Duldertume.
Frau auserlesen,
Zu dir steht all mein Hoffen,
Mein innerst Wesen
Ist allzeit dir offen.
Komm, mich zu lösen
Vom Fluch des Bösen,
Der mich so hart betrofen!
Du Stern der See,
Du Port der Wonnen,
Von der im Weh
Die Wunden Heil gewonnen,
Eh ich vergeh,
Blick aus der Höh’,
Du Königin der Sonnen!
Nie kann versiegen
Die Fülle deiner Gnaden,
Du hilfst zum Siegen
Dem, der mit Schmach beladen.
An dich sich schmiegen
Zu deinen Füßen liegen,
Heilt allen Harm und Schaden.
Ich leide schwer
Und wohlverdiente Strafen.
Mir bangt so sehr,
Bald Todesschlaf zu schlafen.
Tritt du einher,
Und durch das Meer
O führe mich zum Hafen!
Ara sóc teu
Ara sóc teu,
flor de totes les flors,
i només canto
en tot moment la teva glòria!
Em vull consagrar
sol·lícit a tu
i al teu servei.
Excelsa Senyora,
en Tu he dipositat tota la meva esperança,
el meu jo més íntim
t’està sempre obert.
Vine a alliberar-me
de la maledicció del mal,
que tan durament sofreixo!
Estrella del mar,
port de delícies,
per als afligits
que han trobat guariment per les ferides,
abans de que expiri,
mira’m des de les altures,
reina del cel!
Mai no pot exhaurir-se
la plenitud de la teva gràcia!
Tu ajudes a vèncer
la ignomínia.
Qui s’agenolla davant teu,
qui es reclina als teus peus,
es guareix de tots els mals i danys.
Sofreixo molt
amb penes molt merescudes.
Tinc molt por
de dormir aviat el son de la mort.
Vine llavors,
i travessant el mar,
oh, guia’m fins al port!
Poema original de Juan Ruiz, Arxiprest de Hita (traducció alemanya de Paul Heyse):
Cántiga de loores a Santa María
Quiero seguir
a ty ¡flor de las flores!
sienpre desir,
cantar de tus loores,
non me partir
de te servir,
¡mejor de las mejores!
Gran fyança
hé yo en ty, Señora,
la mi esperança
en ty es toda ora:
¡De tribulança
sin tardança,
vénme librar agora!
¡Virgen Santa!
yo paso atribulado
pena atanta
con dolor atormentado,
em em espanta
coyta atanta,
que veo ¡mal pecado!
¡Estrella de la mar!
¡Puerto de folgura!
de dolor é pesar
e de tristura
vénme librar,
e conotar
¡Senyora, del altura!
Nunca fallesçe
la tu merced conplida;
sienpre guaresçe
de coytas é de vida:
¡Nunca paresce
nin entristesce
¡quian a’ ty non olvida!
Sufro gan mal,
syn meresçer, á tuerto
esquivo tal,
porqué pienso ser muerto:
mas ‘tu me val’!
que non vel ál,
que me saque a puerto.