Trockne Blumen
Ihr Blümlein alle,
Die sie mir gab,
Euch soll man legen
Mit mir ins Grab.
Wie seht ihr alle
Mich an so weh,
Als ob ihr wüßtet,
Wie mir gescheh’?
I
hr Blümlein alle,
Wie welk, wie blaß?
Ihr Blümlein alle
Wovon so naß?
Ach, Thränen machen
Nicht maiengrün,
Machen todte Liebe
Nicht wieder blühn.
Und Lenz wird kommen
Und Winter wird gehn,
Und Blümlein werden
Im Grase stehn,
Und Blümlein liegen
In meinem Grab,
Die Blümlein alle,
Die sie mir gab.
Und wenn sie wandelt
Am Hügel vorbei,
Und denkt im Herzen:
Der meint’ es treu!
Dann Blümlein alle,
Heraus, heraus!
Der Mai ist kommen,
Der Winter ist aus.
Flors marcides
Floretes totes,
que ella em donà,
us he de posar
sobre la meva tomba!
Per què em mireu
tan desconsolades,
com si sabéssiu
el que ha passat?
Floretes totes,
que músties, que pàl·lides!
Floretes totes,
per què tan humides?
Ai, les llàgrimes no porten
el verd del maig,
ni fan florir novament
l’amor extingit.
Però vindrà la primavera,
i se n’anirà l’hivern
i creixeran floretes
entre l’herba.
I hi haurà floretes
en la meva tomba,
totes les floretes
que ella em donà.
I quan ella passegi
per aquest turó,
pensarà en el seu cor:
ell m’era fidel!
Llavors, floretes totes,
sortiu, sortiu!
Ha arribat el maig,
l’hivern se n’ha anat!